(Comentari a la paraixà setmanal: Vayeshev <I ell va establir-se> // Bereshit <En el començament> {Gènesis} 37:1-40:23) – Novena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.

Rubèn és la semblança del qui, tot i tenir les qualitats d’esdevenir un líder, mai no en reïx. Era el primogènit de Jacob. En el llit de mort, Jacob li diu: «Rubèn, tu ets el meu primogènit, la meva força, la primícia del meu vigor, excés de dignitat i excés de poder» (Gn. 49.3). És un encomi escruixidor que suggereix una presència física vigorosa i una aptitud de comandament.

Nogensmenys, Rubèn, de jove, semblava atresorar més sensibilitat moral que tots els altres fills de Jacob. Lia era la seva mare i ell se’n va fer molt del desengany matern per no ser l’esposa favorita de Jacob. Aquesta és la primera descripció que en tenim de quan era infant:

Al temps de la sega del blat, Rubèn va sortir al camp i va trobar mandràgores i les dugué a Lia, la seva mare (Gn. 30-14).

Hom creia que les mandràgores eren afrodisíaques. Rubèn bé ho sabia i tot prest va pensar en sa mare. Era tota una mostra de tendresa, per bé que va anar a mal borràs a causa que Raquel era present quan Rubèn va lliurar les mandràgores a sa mare i, tot seguit, va desencadenar-se una discussió entre les dues esposes i germanes.

L’episodi que segueix és, encara, més trasbalsador:

Raquel va morir, i fou enterrada en el camí d’Efrata, això és, Bet-Léhem… Mentre Israel vivia en aquella contrada, Rubèn va anar a dormir amb Balà, la concubina del seu pare... (Gn. 35:19-22).

Si ho prenem al peu de la lletra, es tracta d’un pecat immens. El fet de dormir amb la concubina del teu pare no tan sols és un acte sexual criminal, és, també, un traïda imperdonable, tal com ens ensenya el Tanakh més endavant. Quan Absalom decideix rebel·lar-se contra el seu pare David i el reemplaça com a rei, Ahitófel li fa l’advertiment següent

Jeu amb les concubines que el teu pare ha deixat per a guardar el palau. Així tot Israel sabrà que t’has fet avorrir pel teu pare, i tots els teus partidaris se sentiran més valents (2S. 16-21).

Conformement amb la interpretació dels Savis, el text no s’ha d’entendre literalment.1 Després de la mort de Raquel, Jacob havia mudat el seu llit a la tenda de Balà, la serventa de Raquel. El fet, als ulls de Rubèn, era una humiliació intolerable vers la seva mare. Per a Lia, el fet que el seu marit estimés la seva germana Raquel per damunt d’ella, ja li havia estat un cop molt dur d’encaixar. Assabentar-se que el seu marit preferia, fins i tot, la serventa de Raquel per davant d’ella, haguera suposat una rebatuda insuportable. Per això, Rubèn va remoure el llit de Jacob des de la tenda de Balà a la de Lia. El verb vayishkav no s’hauria de traduir com a «dormir amb», ans com a «canviar el lloc a on reposar».

El text, en aquest punt narratiu, es fa tèrbol. Diu: «Rubèn va entrar i va dormir amb (o bé “va canviar el lloc de repòs de”) Balà, la concubina del seu pare, i Israel se’n va assabentar…» i, tot seguit, el text atura el paràgraf al mig de la frase. L’episodi acaba lacònicament amb: «Jacob va tenir dotze fills». Una narrativa del tot insòlita. Es tracta d’un silenci que retrona. La relació entre Jacob i Rubèn s’havia trencat del tot. Si els Savis encerten en la seva interpretació, aquesta tragèdia de trencament entre pare i fill és una de les més grans que recull el Gènesi. Jacob creia fermament que Rubèn s’havia agitat amb Balà, la seva concubina. Al llit de mort, el va maleir:

Inestable com l’aigua, però no sobresortiràs, perquè vas pujar al llit del teu pare i vas profanar el meu llit (Gn. 49:4).

Ara bé, segons els Savis, les coses no van anar com s’afigurava Jacob. Si aquest hagués tingut la voluntat de parlar amb Rubèn, aleshores hagués pogut desentaforar la veritat, emperò Jacob va créixer en una família mancada de tracte franc i obert, amb familiars que no es parlaven entre ells (tal com hem vist en la paraixà Toldot de fa unes setmanes). No és gens estrany, per tant, que Rubèn, als ulls del seu pare, fos sospitós d’un pecat, per bé que no l’hagués comès i, al capdavall, per uns fets desencadenats pels sentiments d’amor vers sa mare.

Comptats i debatuts els episodis anteriors, encetem el tercer episodi de la vida de Rubèn, el més tràgic de tots. Jacob tenia el melic grillat per Josep, fill de la seva estimada Raquel, i els altres germans prou bé que ho sabien. El ressentiment entre els germans va enarbrar-se quan Jacob va regalar a Josep, en un acte de favoritisme palès, una capa ricament brodada. Oimés, la malvolença dels germans va esbatanar-se, encara més, quan la resta de la família s’embadalia davant de la interpretació dels somnis que Josep destavellava. Un dia, quan eren lluny de casa i mentre tenien cura dels ramats, els germans veieren aparèixer Josep des de la llunyania i, era tan gran el seu odi, que van decidir matar-lo. Només Rubèn s’hi va oposar:

Rubèn els va sentir i va voler salvar-lo (a Josep) de les seves mans. «No li prenguem la vida», va dir-los. «No vessem cap mena de sang! Tireu-lo en aquella cisterna del desert, però no li poseu les mans al damunt». Ho feia per salvar-lo de les seves mans i tornar-lo al seu pare (Gn. 37:21-22).

Rubèn havia ordit un pla senzill. Persuadir els seus germans per tal que deixessin morir de fam a Josep en un pou, però no matar-lo directament, i més tard, quan els germans s’haguessin anat, rescatar-lo. Tanmateix, quan Rubèn va tornar al pou, Josep no hi era. Havia estat venut com a esclau. Rubèn va quedar abatut del tot.

Per tres vegades, Rubèn va procurar ajudar els altres, però a despit de les seves millors intencions, els seus esforços es van malmetre. Fou el causant de la baralla entre Lia i Raquel; el seu pare sospitava, per bé fos de manera equivocada, de la falta amb Balà i el va maleir en el llit de mort; finalment, va marrar en l’intent de salvar plenament a Josep. Per bé que era ben conscient del sentit de la rectitud, i procurava redreçar les coses, quelcom li fluixejava, bé fos la prudència, la seguretat o el coratge, per tal d’atènyer els resultats pretesos. Haguera hagut d’haver esperat que Lia hagués estat sola abans de donar-li les mandràgores. Haguera hagut de parlar de cara a cara amb el seu pare sobre la disposició dels llits. Haguera hagut de portar a casa el seu germà Josep, malgrat fos per la força.

Quina era la raó per la qual Rubèn li mancava la confiança? La Torà ens dona un esbós punyent i concís. Parem l’orella als versos que descriuen el naixement dels dos primers fills de Lia i de Jacob:

Quan el Senyor va veure que Lia era menyspreada, va permetre que el seu ventre fecundés, mentre que Raquel restava eixorca. Lia va concebre i va donar llum a un fill. El va anomenar Rubèn «perquè el Senyor ha vist la meva humiliació. Ara el meu marit m’estimarà». Va concebre de nou i quan va donar llum a un fill digué: «Perquè el Senyor ha sentit que era avorrida, i per això m’ha donat també aquest altre». Així que el va anomenar Simeó (Gn. 29:32-33).

En ambdós naixements, fou Lia, no pas Jacob, qui va donar nom als seus fills i ambdós noms són un crit a Jacob per tal que s’adonés del seu amor i l’estimés, bé per l’afecte d’ella mateixa, bé pels fills que li havia donat. Resta ben palès que Jacob no se’n va donar compte.

Rubèn va pujar com va pujar -tal com sembla indicar el text- per causa de la desatenció del seu pare Jacob vers Lia i els seus fills (la narració diu: «El Senyor va veure que Lia no era estimada»). Era Raquel qui li tenia el cor robat a Jacob i Rubèn bé que ho sabia i, amb fort sentiment, es feia seva la vergonya de la seva mare i la indiferència aparent del seu pare.

Les persones necessiten que se’ls encoratgin si elles han de ser les capdavanteres. És fascinador el contrast entre el caràcter vacil·lant de Rubèn i la seguretat, fins i tot excessiva, de Josep qui fou afavorit i estimat pel seu pare Jacob. Si volem que els nostres fills adquireixin confiança en les seves accions, cal deixar que assumeixin responsabilitats, donar-los coratge i enaltir-los.

A l’Ètica dels Pares hi ha una Mixnà fascinant:

El rabí Yohanan ben Zakai tenia cinc deixebles preeminents, els rabins Eliezer ben Hyrcanus, Joshua ben Hananiah, Yose HaKoen, Simon ben Netanel i Eleazar ben Arach.

Ben Zakai tenia el costum d’explicar les seves lloances: Eliezer un pou de guix que mai no perd ni una gota. Joshua: beneïda aquella qui el va portar al món. Yose, un home piadós. Simon, un home que avorreix el pecat. Eleazar, una deu que brolla sempre (Mixnà Avot 2:10-11).

La Mixnà té com a objectiu l’ensenyança de les veritats perdurables. Aleshores, quin és el perquè d’aquest relat, aparentment trivial, sobre ben Zakai i els seus alumnes i de les lloances amb les quals els adobava? La resposta, penso, és que la Mixnà ens diu com formar els deixebles, com ser el seu mestre més que el seu professor, com ser el seu mentor: mitjançant elogis focalitzats.

La Mixnà no ens diu simplement que ben Zakai parlava bé dels seus alumnes. Fa servir una locució singular: «Tenia el costum d’explicar (“moné”) les seves lloances», és a dir, que els seus comentaris positius eren precisos i adreçats personalment. Deia a cadascun dels seus deixebles la seva particular fortalesa.

Eliezer ben Hyrcanus tenia una memòria sense parió. En un temps en el qual la Llei Oral encara no s’havia escrit, podia recordar els ensenyaments de la tradició millor que qualsevol altre. Eleazar ben Arach era creatiu, ben destre d’engendrar un tou de noves interpretacions fresques de la Torà. Quan som capaços de seguir allò que el cor i la nostra aptesa ens diu, donem al món allò que només nosaltres podem donar-li.

Ara bé, el fet que puguem tenir destreses excepcionals pot anar acompanyat que tinguem, també, deficiències ben manifestes. Ningú no té tots els punts forts, tot i que n’hi ha prou amb tenir-ne només un. Tanmateix, és inexcusable conèixer totes les nostres mancances. Eliezer ben Hyrcanus estava tan aferrat al passat que s’opugnava als canvis, malgrat que aquests foren acordats pels seus col·legues de manera majoritària. Finalment, fou apartat per negar-se acceptar la resolució dels seus companys (Baba Metzia 59b).

El camí d’Eleazar ben Arach fou encara més trist. Després de la mort de Yohanan ben Zakai, es va separar dels seus col·legues. Ells restaren a Yavne i Eleazar va anar-se’n a Hamat (Emmaús), un lloc ben abellidor per viure i a on residia la família de la seva muller. 

Sembla ser que estava tan segur dels seus dots intel·lectuals que estava convençut que podria viure del seu mestratge. Al cap darrer va perdre tot allò que havia après (Avot del rabí Natan 14:6). Tot i ser el més talentós dels seus contemporanis, Eleazar va morir sense haver aportat gairebé cap contribució duradora a la tradició.

L’equilibri de l’agulla de la balança entre el deixament i l’elogi excessiu, o el favoritisme, és ben delicat i no gens fàcil d’heure. El deixament fa perdre la confiança per a l’acció i l’elogi mena cap a la supèrbia i excés de seguretat amb un mateix. L’equilibri és una condició sine qua non si nosaltres volem ser el raig de sol que ajuda a créixer els altres.

Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)

Sabat Salom!

(Traducció icb)

_________________________________________________________________________

1 Veure Shabbat 55a-b.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.