Quan la fam arriba a la terra de Canaan i Jacob veu que a Egipte hi ha provisions, els recrimina als fills «Per què us mireu l’un a l’altre?» (Bereixit-Gènesi 41:1).
Sforno ho compara amb un passatge del tractat Eruvin (3B): una olla de dos companys no està ni calenta ni freda. És a dir, que mentre la fam arribava, els fills de Jacob s’anaven mirant l’un a l’altre, esperant que algú prengués la iniciativa (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 225).
Jacob els envia a Egipte. «I els germans de Josep -deu- van baixar a Egipte a comprar gra. Però a Benjamí, el germà de Josep, Jacob no el va enviar amb els seus germans […] » (Bereixit-Gènesi 42:3-4).
Un cop a Egipte, «Josep va veure als seus germans i els va reconèixer, però va actuar com un estrany vers ells, i els va parlar durament […] Josep va reconèixer als seus germans, però ells no el van reconèixer a ell» (Bereixit-Gènesi 42:7-8).
Fixem-nos que al primer parell de versets, els germans baixen a Egipte en grup i a Benjamí se’l separa. De la mateixa forma, Sforno ens llegeix el segon parell dient que en un primer moment, Josep reconeix el grup de 10 homes com els seus germans, però sense saber qui d’ells és cadascú, però el segon cop que «els reconeix», els identifica personalment (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 226).
Tot seguit els acusa de ser espies, i «Ells li respongueren “No és així, senyor. Els vostres servidors han vingut a comprar menjar”. Tots nosaltres som fills d’un sol home […]». Però Josep no els creu. (Bereixit-Gènesi 42:9-12).
Sforno ens llegeix la primera acusació de Josep com si els digués que «heu vingut per determinar si la quantitat de reserves de menjar que tenim és suficient per a les nostres necessitats. No heu vingut simplement a comprar, perquè no és costum que tanta gent –deu persones– vinguin en un sol grup».
I la defensa dels germans? «Si fóssim espies, a sou d’un país estranger, cap rei escolliria deu homes de la mateixa família! Estem junts, perquè som, realment, germans».
I la segona acusació de Josep: «Heu planejat dir que sou germans per tal d’amagar les vostres intencions [reals] de veure la vergonya/indefensió de la terra» (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 227).
La segona defensa dels germans comença a ser més acurada: «som dotze germans, fills d’un sol home a la terra de Canaan, i el més jove està amb el nostre pare, i un no hi és» (verset 13).
I Josep hi torna: «Això és com jo he dit, sou espies» (verset 14).
I els imposa la prova per demostrar que diuen la veritat: anar a buscar al «germà petit». Com? «Envieu a un de vosaltres a buscar al vostre germà» (versets 15-16). Perquè d’aquesta forma, si no són germans de veritat, el petit no s’arriscarà a venir amb vosaltres per posar-se en risc de mort, com estan la resta de germans (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 228).
De la mateixa forma que els germans en conjunt no es posen d’acord per veure què fan amb Josep, i acaben venent-lo, els mateixos germans en conjunt tampoc es posen d’acord en passar a l’acció i anar a buscar gra a Egipte. És el pare, qui els envia.
De la mateixa forma que Josep els reconeix primer col·lectivament i després individualment, són els germans qui s’amaguen dins el grup, i només quan Josep els segueix acusant, comencen a definir als diferents individus.
Però al final, la prova no serà com acabem de llegir. Al principi de la cinquena alià, que si Déu vol estudiarem l’any vinent, Josep canvia d’opinió i en comptes de fer que sigui un sol germà qui demostri que tot el grup diu la veritat, els diu el contrari: que escullin a un germà que es quedarà empresonat, i els 9 restants –la col·lectivitat–, seran els responsables d’anar a buscar al germà petit per tal de demostrar que tots 11 són realment germans.
Com ens recorda Sforno al principi de l’alià, «una olla de dos companys no està ni calenta ni freda». Què passa amb una olla de deu companys? I no cal dir res què podria passar amb una olla que pertanyi a tot un poble.
Excusar la nostra inacció dient que «segurament algú es mourà», acaba portant problemes: l’olla es refreda i ens quedem sense sopar. Perquè la responsabilitat col·lectiva no eximeix de la responsabilitat individual.
«Si jo no estic amb mi, qui estarà per a mi?
I quan jo estic per a mi, què sóc jo?
I si no ara, quan?»
Com també ens diu Sforno al comentari de Pirké Avot, una persona no pot aconseguir una part del Món per Venir a través d’altres. Però si només m’esforço per perfeccionar-me a mi, i no faig res per als altres, «què sóc jo»? I no hi ha excusa per a l’indolent que s’absté d’estudiar Torah o d’ensenyar als altres, esperant que arribi el moment adient. El moment no acabarà mai d’arribar, i possiblement el sopar tampoc.