(Comentari a la paraixà setmanal: Vayigash <I es va acostar> // Bereshit <En el començament> {Gènesis} 44:18-47:27) – Onzena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.

Vaig tenir l’avinentesa d’escoltar la resposta del gran historiador de l’Islam, Bernard Lewis, quan fou requerit per a predir el curs dels esdeveniments en l’Orient Proper. Amb sornegueria, digué: «Jo sóc historiador, així que només puc fer prediccions sobre el passat. Altrament, sóc un historiador retirat, de manera que, fins i tot, el meu passat ja és passat». 

Les prediccions sobre els éssers humans són com voler tocar el cel amb la mà perquè els individus som lliures i no hi ha manera de saber per endavant com reaccionarem davant dels grans reptes de la vida.

Quan llegim el terç darrer del Gènesi, ens queda ben clar que el líder generacional que n’eixirà serà Josep perquè n’és l’arquetip. Els seus somnis i els canvis sobtats de la seva sort, el fan esdevenir el personatge central d’aquesta part del llibre. En escanvi, Judà, el qui va suggerir vendre el seu germà com a esclau, no sembla qualificat per a ésser el capdavanter (Gn. 37:26-27). Veurem Judà desunit dels seus germans, vivint entre els cananeus, aparellar-se amb les seves dones, perdent dos dels seus fills a causa dels seus pecats i tenir relacions amb una dona a qui va prendre com a prostituta, essent la seva nora vídua. El capítol a on es recull aquesta història comença amb la frase: «Per aquell temps, Judà se separà dels seus germans» (Gn. 38:1). Els comentaristes opinen que aquesta introducció del capítol és tota una indicació de la davallada moral de Judà. Sembla que no hi hagi d’haver cap dubte de qui serà el líder i quina la nissaga que en donarà continuïtat.

Emperò, la història va ser-ne una altra. Els descendents de Josep, les tribus d’Efraïm i Manassès, es van esfumar de les pàgines de la història després de la conquesta assíria del regne d’Israel (722 AEC) mentre que els descendents de Judà es van convertir en reis, el primer de tots David. La tribu de Judà va sobreviure a la conquesta babilònica i és Judà el nom que collportem. Som yehudim, «jueus». La paraixà d’aquesta setmana ens explica el perquè.

En la paraixà anterior vam albirar espurnes sobre la bona qualitat de lideratge de Judà. La família de Jacob es trobava en un atzucac. Ells necessitaven menjar de manera desesperada, emperò, sabien que el virrei d’Egipte havia punyat que calia que portessin amb ells Benjamí, el seu germà, però Jacob s’hi negava fins a les ungles dels peus. Jacob creia que ja havia perdut el seu primer fill de la seva estimada esposa Raquel (Josep), i l’últim que tenia al cap era permetre que l’altre fill de Raquel, Benjamí -en el part del qual ella va morir-, s’arrisqués a un viatge ple de perills. En aquest cul de sac, Rubèn, tal com esqueia a un caràcter inestable, feu al seu pare Jacob un suggeriment absurd: «Mateu els meus dos fills si no torno amb Benjamí sa i estalvi» (Gn. 42:37). A dades i tomades fou Judà qui, amb autoritat serena, va persuadir el seu pare Jacob per a què hi deixés anar Benjamí i li va dir: «Jo me’n faig responsable. Si no te’l torno, me’n podràs demanar comptes» (Gn. 43:9).

A cop descuit, quan els germans ja tenien un peu a l’estrep per a sortir d’Egipte i retornar a casa, s’esbalandra un malson. La copa de plata del virrei es troba en el sac de Benjamí. L’oficial enuncia el seu veredicte: Benjamí ha de ser retingut com a esclau, els altres germans poden anar-se’n lliurement. Aquest és el moment quan Judà fa un pas endavant i fa un parlament que canvia la història. Judà té bona parola i, amb eloqüència, fa palès el dolor del seu pare per la pèrdua d’un dels seus fills (Josep) i ennova que el seu pare morirà de pena si perd Benjamí, l’únic fill que li resta de Raquel. Judà esmenta que ell va fer-se fiador del retorn del seu germà i conclou:

«Ara, doncs, permeteu que el vostre servent resti aquí com a esclau del meu senyor en comptes del noi, i que el noi torni amb el seus germans. Perquè, ¿Com puc tornar a casa del meu pare si el noi no és amb mi? No! No em deixeu veure la desgràcia que li sobrevindria al meu pare!» (Gn. 44:33-34).

Tot just Judà acaba el seu discurs, Josep, sobrepassat per l’emoció, revela la seva identitat i el drama arriba al seu desenllaç. Què és allò que succeeix i quina és la seva relació amb el lideratge?

Els Savis van assentar un principi: «Allà on es troben els penedits, ni tan sols el just més perfecte pot suportar-ho» (Berakhot 34b).1 El Talmud hi afegeix una prova positiva d’Isaïes: «Pau, pau, tant per al qui és lluny com per al qui és a prop» (Is. 57:19). «L’allunyat» és el «pecador penitent» i «el qui és a prop» és el «perfecte just». La font originària d’aquests apotegmes brolla, quasi amb tota seguretat, d’aquesta història de Josep i Judà. Josep, tradicionalment, és conegut com ha-tzadik, «el just»2 Judà, com veurem més endavant, és un penitent. Josep va esdevenir el «virrei». Judà, tanmateix, va esdevenir l’antecessor de reis. Per tant, a on hi ha penitents, ni el just més perfecte pot suportar-ho.

Judà és la primera persona de la Torà en abastar un penediment perfecte, teshuvah gemurah. Per a descriure aquest penediment, els Savis fan la comparació amb aquell que, tot i tenir la temptació de repetir un pecat, té la força de voluntat de resistir-s’hi perquè ha estat capaç de canviar.

Força anys abans, Judà fou responsable de la venda de Josep com a esclau:

Judà va dir als seus germans: «Què en traurem de matar el nostre germà i d’encobrir la seva sang? Veniu, venguem-lo als ismaelites i no li posem la mà al damunt, que al capdavall és el nostre germà, la nostra pròpia carn i la nostra pròpia sang». Els seus germans se’l van escoltar» (Gn. 37:26-27).

Davant per davant d’una situació similar, a l’endret del dilema de deixar Benjamí com a esclau a Egipte, la resposta de Judà és del tot diferent respecte al seu comportament anterior amb Josep. Judà diu: «permeteu que el vostre servent resti aquí com a esclau… i que el noi (Benjamí) torni amb el seus germans» (Gn. 44:33). Aquesta és la mena de penediment exemplar i que desencadena la revelació de Josep sobre la seva identitat acompanyada del perdó als seus germans.

De fet, en el capítol anterior, la Torà havia ja entrelluït el canvi del caràcter de Judà. Aquest, acusa a la seva jove d’haver quedat prenyada per una relació sexual no permesa i ella l’acara, amb evidències, que, precisament, és ell el pare de la criatura. Davant del fet, la resposta de Judà és immediata: «Ella és més virtuosa que no pas jo» (Gn. 38:26). És la primera vegada que veiem en la Torà que algú admet els seus malencerts. Si Judà és el primer penedit, fou gràcies a la seva jove, Tamar, la mare de Peretz, de qui descendeix el rei David.

Tal volta el fat de Judà estava revelat en el seu nom, el qual prové del verb hebreu le-hodot i del qual deriva la paraula «agrair» (Lea, la seva mare, va donar-li el nom de Judà tot dient: «Ara agrairé al Senyor» (Gn. 29:35). Ensems, le-hodot, «agrair», està relacionat amb el verb le-hitvadot, que significa «confessar o admetre», i, segons Rambam, és la confessió, precisament, el fonament del penediment.

Els líders ensopeguen, s’equivoquen. És un risc inherent a la seva professió. Els gerents segueixen les regles, però els líders acaren situacions a on no hi ha regles. Declares, o no, la guerra en la qual la gent morirà, o bé et retens amb el risc que permets al teu enemic esdevenir més fort amb el resultat que, més endavant, morirà encara més gent? Aquest fou el dilema amb el qual es va enfrontar Chamberlain en el 1939. No gaire temps més tard, va quedar ben clar que Chamberlain s’havia equivocat i que Churchill tenia raó.

Els líders són humans i, per tant, ensopeguen, si bé els seus errors no tenen res a veure amb la seva capacitat de lideratge ans amb la seva condició humana que comporta debilitats i temptacions. El mal capteniment sexual de John F. Kennedy, de Bill Clinton i de tants altres líders ha estat ben lluny de ser exemplars. Aquest fet hauria de tenir algun efecte en el nostre judici sobre aquests líders? El judaisme entén que sí que afecta. El profeta Natan no va tenir cap mena de pietat vers el rei David per l’assetjament a l’esposa d’un altre home. Emperò, el judaisme pren nota d’allò que, després, va succeir.

La Torà entén que allò que té importància és el penediment, el reconeixement i l’admissió dels errors i, com a conseqüència, la muda del comportament. Tal com va senyalar el rabí Soloveitchik, tant Saül com David, els dos primers reis d’Israel, van pecar. Ambdós foren represos pels profetes. Ambdós digueren khattati, «jo he pecat».3 Tanmateix, els seus destins foren radicalment dissemblants. Saül va perdre el setial, però David no. El rabí ho raona pel fet que David va penedir-se de manera immediata. Saül va passar amb cançons i romanços el seu penediment, abans no va reconèixer la seva falta.4

Les històries de Judà, i del seu descendent David, ens ensenyen que no és pas un comportament sense màcula allò que, necessàriament, afaiçona un líder, ans és la capacitat per admetre els errors, per aprendre d’ells i de créixer a partir d’aquest aprenentatge. El Judà del començ de la història, el qui vol vendre el seu germà Josep, no és pas l’home que ens trobem al seu final, el qui s’ofereix com a penyora per a salvar el seu germà Benjamí. El Moisès que veiem a la bardissa que crema, quec i titubejant, res te a veure amb l’heroi robust que es descriu més endavant: «de mirada franca, d’energia encesa i sempre tan intensa».

Un capdavanter és aquell qui, tot i poder-se descantellar i caure de nou, es posa dret, més honest, humil i coratjós que abans.

Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)

Sabat Salom!

(Traducció icb)


1 Nota del traductor.- Berakhot, «benediccions» és una part de la Mixnà que regula determinades pregàries

2 Veure Tanchuma (Buber), Noè, r, s.v. eleh, en relació a Amós 2:6, ˝Ells van vendre la rectitud per plata”.

3 I Psalms 15:24 i II Psalms 12:13

4 Joseph Soloveitchik, Kol dodi Dofek: Listen – My Beloved Knocks (Jersey City, N.J.: Ktav, 2006), 26

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.