Péssakh és el Cap d’Any real jueu autèntic. És una indicació literal que trobem a paraixat Bo, i que segons alguns dels nostres Savis, és el punt on hauria de començar la Torah. Roix haXanà no apareix a la Torah, a part de la menció a “iom teruà“. Just després d’aquesta indicació del primer dels mesos de l’any, comença l’enumeració de les lleis de Pessakh. Una de les principals mitzvot positives de Péssakh és recordar i explicar la sortida de Mitsraïm. Però recordar la sortida de Mistraïm és un requeriment “tamid“, hem de fer-ho cada dia.

Però a la nit de Péssakh, recordem i expliquem la història de forma especial, amb “l’hagadà”. L’Hagadà de Péssakh no és [només] la història de l’èxode, si no la forma en què l’expliquem. És una guia per mirar enrere i fer inventari de com estem. I també per mirar endavant, per saber que volem fer.

Els autors de l’hagadà van posar dins aquesta guia tot el que és essencial. Comença amb el viatge d’Abraham. Segueix amb l’arribada a Mitsraïm. L’Hagadà diu que 70 persones van baixar a Mitsraïm, però si les comptem en falta 1. Qui és? Som nosaltres: tot jueu ha de veure’s a si mateix sortint de Mitsraïm.

No hi ha paraula per “història” en hebreu, però sí que hi ha “zachor“. No hi ha un concepte que defineixi allò que va passar fa temps a un grup de gent, però tenim un concepte molt important que defineix una història en curs, de la qual en formem part. El record ens aporta continuïtat.

Rabí Elazar ben Azariah va ser, de forma temporal, líder de l’exili. Ell va dir: “sóc com un home de 70 anys”. En realitat en tenia 16. Però no es referia a la capacitat o estat físic. Ho deia en tant a la capacitat de saviesa. Podria semblar el típic adolescent que creu que ho sap tot i va de tornada. Si un adolescent fa això, s’acostuma a animar-lo que travessi aquesta etapa de forma ràpida i maduri.

Però l’Hagadà ens ensenya que el que semblava un adolescent que tot ho sap, en realitat estava reconeixent un regal de Déu, que era la seva capacitat intel·lectual. “Sóc com un home de setanta anys” vol dir, en realitat, “Déu em va donar aquest regal”. Per tant, seguint l’esperit d’aquest noi, que reconeix els dons que se li han atorgat, l’Hagadà ens convida a pensar quin do ens ha donat Déu, i com podem fer-lo servir, com una eina per fer aquella contribució al món que Déu vol que fem.

Perquè humilitat no és no pensar que tu siguis menys [o no digne de rebre segons què, com per exemple allò que es coneix com a “síndrome de l’impostor”], sinó pensar menys sobre tu. La falsa humilitat és una transgressió. Moisès, el nostre mestre, respon al mandat del Kadoix, barukh Hu, “qui sóc jo per anar davant de Faraó i portar als Fills d’Israel a la llibertat?”. I poc després, Moisès pregunta “quan vagi als Fills d’Israel […] i em preguntin quin és el nom de qui m’envia”, Déu respon “Jo seré el que seré”, una resposta enigmàtica, oberta, adaptativa.

De la mateixa forma, aquell de qui es diu que és “el més humil”, també és qui reacciona davant les injustícies: quan veu que uns egipcis maltracten a un israelita, o quan els pastors s’aprofiten de les filles de Yitró. I després es plantarà davant de Faraó per exigir que alliberi al Seu poble, i acabarà demanant al mateix Creador que compleixi el Seu pacte, que si els ha alliberat, però no està disposat a acompanyar-los en la travessa, l’esborri del Seu llibre.

I com a Poble que ha travessat la Història, hem d’aprendre molt, d’aquesta adaptabilitat. I comença quan Moisès vol perpetuar el poble jueu i ho fa a través de l’ensenyament als nens: “quan el teu fill et pregunti“. Per què no “si el teu fill et pregunta”? Què tenen en comú tots els nens? Els nens són curiosos. “El teu fill et preguntarà”. I explicant aquesta història no només eduquem a les nostres filles i als nostres fills, sinó que ens eduquem a nosaltres mateixos. I tots participem en la mateixa conversa i donem continuïtat a la mateixa història.

I aquesta continuïtat a una història que comença amb el “lekh lekhà [vés (cap/a/per) tu mateix]”, veient-nos a cadascú com si sortíssim de Mitsraïm, cada nit de Péssakh, cada Cap d’Any mirem enrere, als diferents Mistraïm d’on necessitem marxar, i cap endavant, cap a una terra que no coneixem. Sortir de Mitsraïm, de l’esclavatge, i esdevenir lliures pot semblar una tasca titànica i gairebé impossible, però tot comença en un moment, marxant de pressa i corrents, sense temps perquè pugi la massa del pa.

Ahir érem esclaus, ara som persones lliures. I l’any vinent, a Jerusalem reconstruïda.

Khag Péssakh, caixer vesame’akh.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.