Aquest xabat comencem el llibre de Bamidbar. I a la quarta alià, el [nom de les quatre lletres] parla a Moisès, dient:

«Heus aquí que Vaig agafar als Levites d’entre els Fills d’Israel en el lloc de tots els primogènits, els primers nascuts dels Fills d’Israel, i els Levites seran Meus. Perquè Meu és tot primogènit: en el dia que vaig colpejar a tot primogènit a la terra de Mitrsaïm, vaig santificar per mi a tot primogènit d’Israel, home i bèstia, serà per mi. Jo sóc [el nom de les quatre lletres]» (Bamidbar, 3:11-13).

La idea original era que els primogènits d’entre els Fills d’Israel fossin els encarregats de portar el servei de culte al Mixkan, a la Tenda de Reunió (Zevakhim, 112b). I així ens ho recorda rabí Ovadia Sforno.

«En el dia que vaig colpejar a tot primogènit a la terra de Mitrsaïm, vaig santificar per mi a tot primogènit d’Israel» (verset 13). En aquell moment, fins i tot els primogènits d’Israel d’aquella generació també eren culpables de mort. Com que no tenien cap mèrit propi que els permetés viure –com li diuen a Lot a Bereixit-Gènesi 19:15: «no sigui que desapareguis per causa de les transgressions de la ciutat»–, el Sant, beneït sigui, els va santificar per a Ell amb la prohibició de fer tasques seculars, com és la llei per als animals primogènits: no poden dedicar-se a feines agrícoles. D’aquesta manera, amb la funció d’ajudar als sacerdots –els descendents d’Aaron–, van poder-se salvar de la darrera plaga (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, pp. 653-654).

Per poder fer a tota mena de tasques mundanes, cal redimir no només als animals, sinó també als primogènits humans (Xemot-Èxode, 13:13). Tot i que aquesta redempció els permetia dedicar-se a activitats mundanes, no estaven exclosos del «treball diví». És per causa de la transgressió del Vedell d’Or, que el Sant els va rebutjar i els va redimir, prenent als Levites en lloc seu (Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 654-655).

Però hi ha coses que no canvien. En primer lloc, «home i bèstia, serà per mi» (verset 13, a la nostra alià) en aquell moment al desert, i en el futur: els primogènits humans per a la redempció, i els animals per als sacrificis (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 655).

I el més important: «Jo sóc [el nom de les quatre lletres]» (verset 13 al final), i Ell no canvia i manté el pacte (vegeu Malaquies 3:6). Aquest canvi de Levites per primogènits no és un canvi que s’origini en el Sant. L’originen els Fills d’Israel en decidir fer-se una imatge en forma de vedell d’or, transgredint gairebé la meitat del primer pacte establert a la falda del Sinai (Xemot-Èxode, 20:1-6).

I la raó, ens diu l’Sforno, per la qual el Sant decideix redimir als primogènits amb els Levites, només en aquella generació, però no en el futur, és que només en aquella generació els Levites van ser prou dignes per poder-ho fer, ja que no ho serien en el futur (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 655).

El Sant no canvia, i el pacte es manté. Els humans, siguem de la tribu que siguem, tendim a l’auto indulgència i l’autoengany. Però és responsabilitat nostra respectar el pacte i complir la nostra part. A vegades es fa complicat i, algun cop fins i tot difícil. El dia a dia se’ns menja el temps, menjar caixer no és fàcil segons com, en un indret on el porc i el marisc estan presents arreu, i l’actualitat ens empeny a actuar per inèrcia, en comptes de pensar per nosaltres mateixos i qüestionar per què se suposa que hauríem de fer certes coses.

Però en aquests moments cal tenir present la i aferrar-nos a la Torah per no perdre’ns al mig del desert, no sigui que desapareixem per causa de la inèrcia generalitzada, com Lot. I també per aconseguir aquells mèrits propis que altres generacions no van tenir, i ajudar als altres a què també els aconsegueixin per la seva pròpia mà.

Xabat xalom, veKhag sameakh.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.