El mes d’Av es correspon amb el signe del Lleó. El poder d’aquest animal el citen els nostres savis (Avot 4:1): «Has de ser fort com un lleó en el compliment de la Voluntat del teu Pare en el Cel». Això fa referència a la conquesta interior dels nostres diferents desitjos, que es manifesten en reaccions descontrolades i impulsives.

També es coneix la descripció astrològica del signe de Lleó com una constel·lació masculina, regida pel sol, i que té el foc com a element primari. Aquelles persones nascudes durant aquest mes tenen tendència a ser dominants, aclaparadores, fàcilment irritables, apassionades, efusives i sinceres, i adeptes a vestir de manera luxosa.

Ara bé, aquesta és la conclusió de l’astrologia, que usualment no considera la vida més enllà de la influència de les estrelles. El mes d’Av és el mes durant el qual nombroses calamitats van assotar al poble d’Israel. El Talmud, a Ta’anit 26b, enumera cinc esdeveniments que van ocórrer en Tisha b’Av (nou d’Av):

– El pecat dels espies (Bamidbar-Nombres, 13-14)
– La destrucció del Primer Temple
– La destrucció del Segon Temple
– Els romans llauren l’esplanada del Temple
– Cau la ciutat de Beitar (en època de la rebel·lió de Bar Kokhba)

De totes aquestes desgràcies, sobresurt la destrucció de tots dos Temples, cadascuna seguida per un exili. La forma de l’exili presenta també una força compensatòria. Quan es va destruir el Segon Temple, aquells qui, en última instància, van ser la causa de la destrucció van sobreviure. La ira Divina va ser dirigida cap a la pedra i la fusta, però no sobre les persones que havien transgredit. El lleó ens havia vençut amb la seva fortalesa -i tot i haver-hi destrucció, el poder de la supervivència també va ser revelat.

En la vida quotidiana, s’espera que un individu madur no reaccioni precipitadament, sinó que tingui la paciència d’analitzar les situacions en els termes del seu context més ampli. Això és totalment oposat al que, usualment, és vist com la força del lleó.

י-ה-ו-ה ens dóna la possibilitat de canviar el nostre rumb, ja que el Totpoderós no jutja les transgressions instantàniament amb enuig. L’absència de càstig immediat després d’una transgressió també demostra paciència, i no una reacció impulsiva.

La història bíblica ens explica que quan els espies enviats per Moisès van tornar de la seva tasca, van mal parlar de la terra d’Israel. I com és lògic, el pes de la transgressió recau sobre ells. No obstant això, no sols es va castigar als espies, sinó també la resta del poble. Per què? Per causa del plor sense sentit i de la queixa gratuïta: havien perdut la fe i la confiança en les paraules de Déu.

Els espies tornen i tergiversen la realitat en el seu relat. Però no ens oblidem d’una cosa fonamental: en l’acte comunicatiu sempre hi ha algú que parla i algú que escolta. Si el poble no hagués acceptat el relat malintencionat dels espies, potser la seva voluntat no s’hagués vist trastocada i, potser, tampoc haurien mort en el desert.

Moltes persones cuiden el seu llenguatge i estan atents a tot el que diuen, oblidant-se que també cal protegir les oïdes. Encara més: parlar és un acte voluntari, però deixar d’escoltar és infinitament més complicat. L’oïda funciona independentment de nosaltres, i encara que la voluntat sigui no fer-ho, a vegades «sentim o escoltem sense voler».

En quantes ocasions us heu vist a vosaltres mateixos dient als altres: «Millor no ho dic, prefereixo callar»? Quantes vegades recordeu haver dit «Perdó, però no vull escoltar el què m’has vingut a explicar»? Parlant en termes contemporanis, és com si l’«antivirus» del nostre ordinador, que és el nostre cap, hagués de revisar el que surt de la meva boca, però no el que entra a les meves oïdes. Greu error! No tot ha de sentir-se ni escoltar-se: pot danyar a l’ànima.

Una vegada, un gran savi, el Jafetz Haim, tornava al seu poble d’un viatge en un carruatge conduït per cavalls. A la meitat del camí va veure un home que caminava sense descans, com algú que s’obstina a arribar a un lloc important. El savi va sol·licitar al conductor del carruatge que es detingués per un instant al costat del caminant.

– És possible que camineu en la mateixa direcció que nosaltres? – li va preguntar el Jafetz Haim a l’home esgotat – Potser podem apropar-vos
– Moltes gràcies. – Va dir l’home, sorprès. – Marxo en direcció a Radín. Coneixeré el gran savi de Torà, el famós Jafetz Haim!

L’home, sorprès pel gran gest del savi i sense reconèixer-lo, va pujar al carruatge i es va acomodar en un racó. Per fi podria descansar de la calor aclaparadora i de la interminable caminada. Amb prou feines s’havia assegut, el savi li va preguntar:

– Potser feu tot aquest esforç de caminar i viatjar res més que per a conèixer al Jafetz Haim? Us asseguro que no val la pena. No és tan gran ni tan savi com us imagineu!
– Feu el favor de callar! – Li va dir l’home, interrompent el comentari del savi. – Esteu insultant un gran savi de Torà!
– No! – Va insistir l’humil Jafetz Haim, amb la intenció de convèncer a l’home que no fes tants esforços per a conèixer-lo. – Us asseguro que el Jafetz Haim no té el nivell que li adjudiqueu.

En escoltar-ho, l’home, enfurit, es va aixecar, va colpejar al Jafetz Haim, va saltar del carruatge i va continuar, indignat, el seu viatge a peu en direcció a Radín.

L’endemà, quan l’home es va presentar a la porta de la casa del savi, va reconèixer a l’home
del carruatge i, immediatament, va comprendre el seu error. Havia colpejat al mateix Jafetz Haim! Tremolant i plorant, es va agenollar davant el savi i li va demanar que el perdonés.

– No tinc res a perdonar. – Va agregar el Jafetz Haim. – Per contra, he après gràcies a vós que no només no està bé parlar calúmnies sobre els altres, sinó que tal prohibició de la Torà també inclou malparlar sobre un mateix. He estat castigat per culpa meva i no per la vostra.

En resum: els grans savis cuidaven la seva llengua per a no parlar malament de res i de ningú. Ni de persones ni d’objectes, ja que eren plenament conscients que tot pertanyia a l’obra de creació.

Tornant als espies enviats per Moisès, el dia 9 del mes d’Av van relatar el seu missatge tergiversat. En escoltar-lo, el poble el va creure sense qüestionar-lo, i va trencar en plors. Per causa d’això es va determinar que plorarien, justificadament, al llarg de la seva història.

Per què un càstig tan radical? Potser algú es va veure perjudicat pel plor d’un poble que sentia que la seva gran il·lusió acabava de trencar-se en mil trossos? La resposta és dolorosa i molt senzilla: aquell plor expressava la falta de voluntat de tot el poble.

Ni tan sols volien intentar-ho. No estaven disposats a enfrontar-se als habitants de la Terra Promesa encara que Déu, el mateix que va fer miracles i meravelles davant els seus ulls, els assegurava la conquesta. La voluntat s’havia corromput.

La caiguda espiritual que es completa el 9 d’Av comença amb una relació superficial entre la Saviesa i el poble. El lliurament d’Israel a la Saviesa és parcial i, per tant, existeix una gran distància entre tots dos.

Una relació superficial no pot ser profunda. Per aquesta raó, particularment en aquest mes, hem de treballar en nosaltres la capacitat de dedicar-nos i lliurar-nos de ple a la tasca que ens ocupa, per més simple que sigui. Si ho exercitem lentament i si prenem consciència de la importància d’entaular relacions profundes, arribarà el moment en què també podrem aconseguir-ho en els nivells més alts i profunds de saviesa i d’espiritualitat.

Ens serà complicat, perquè com a humans som, per definició, imperfectes. D’acord amb els savis d’Israel, el món té sentit: en un escenari anomenat món, un artista anomenat home compleix una obra escrita per endavant pel Creador.

L’escenari és perfecte i limitat. L’home, però, és imperfecte, i la imperfecció humana és la seva grandesa. L’home neix «en potència» i amb els anys va transformant-se «en acte». L’home no és plenament home al moment de néixer. Amb el temps creix, augmenta la seva grandària –i grandesa–, però també té la gran possibilitat de perfeccionar-se. És cert que l’home també és limitat. Encara que li costi reconèixer-ho, no pot fer-ho tot.

L’home contemporani es veu obligat a fer innombrables tasques alhora per a intentar aconseguir els seus objectius. Ha de créixer, superar-se, ascendir, gairebé pagant qualsevol preu, empenyent a qui sigui, colpejant i enfonsant a qui es creui o s’interposi en el seu camí. I com la seva ambició és il·limitada i el seu temps curt, aquest temps tindrà el valor de l’or. Guanyem el temps, però perdem la vida.

Entre tants mals, aquesta situació obliga l’home contemporani a dividir el seu temps, i a dedicar-li pocs minuts a una gran quantitat de labors. Aquest personatge atabalat determina el valor del seu dia en relació amb la quantitat de tasques acomplides. A la feina, organitza el menú del dia i indica la millor manera de netejar i organitzar la seva casa. Durant l’esmorzar aprofita per a fer tasques pendents al mòbil, a conversar amb els seus amics, i a programar les sortides del cap de setmana. En trobar-se amb els seus fills, els reparteix ordres i consells amb el cap ocupat en mil coses alhora.

A la nit, cansat, intercanvia algunes frases amb la seva parella qui, òbviament, ho entén perfectament, ja que també està esgotat amb tota aquesta tasca quotidiana. Potser suposeu que la proposta és reduir el ritme, per poder portar una vida més sana, amb més calma, i més relaxada. Això no vindria gens malament, però la intenció és donar qualitat de vida a l’home contemporani, amor per la seva tasca, i plaer en la seva obra diària. I això no sols s’aconsegueix amb més temps o menys ocupacions, sinó amb un abandonament absolut vers allò que fa.

És a dir, si quan estic llegint un bon llibre, dins del meu cap hi tinc assumptes de treball, tràmits pendents, la fruita que no compro, el sopar que encara no decideixo, i les pròximes vacances, llavors el llibre em semblarà menys excel·lent del que realment és. El meu comentari sobre el text serà mediocre i superficial. I el meu plaer per la bona literatura es veurà afectat.

Si en escoltar el que el meu fill té per a explicar-me, penso en altres coses, segurament la meva resposta a les seves preguntes no cobrirà les seves expectatives. I probablement la pròxima vegada ja no tindrà tant d’interès a escoltar les meves paraules –les meves clar, per descomptat, òbviament. Quines altres podrien interessar-li, si no? I tal vegada, la relació entre nosaltres serà menys intensa o acabarà deteriorant-se.

Prenem consciència. Parem atenció al que fem, llegim, escoltem i parlem. Defensem com a lleons i lleones la nostra voluntat de complir la voluntat divina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.