Un cop Moisès trenca el primer joc de taules de pedra, amb els primers manaments inscrits per la mateixa divinitat, el Sant, beneït sigui, ordena a Moisès que es faci un nou joc de taules, per tal que el Sant hi inscrigui de nou les paraules, i que torni a pujar la muntanya.

Un cop a dalt, havent pujat amb les taules de pedra als braços, el Sant descendeix de nou sobre la muntanya i es torna a revelar davant Moisès, proclamant el Seu nom i els tretze atributs de la misericòrdia. Moisès es prostra de cara a terra, i des d’allà es dirigeix a la divinitat:

“Si he trobat favor davant els Teus ulls, Senyor, que el Senyor vagi ara entre nosaltres, fins i tot si són un poble difícil, de cap dur [literal: de clatell rígid], i Tu perdonaràs la nostra iniquitat i el nostre pecat i així ens mantindràs com la Teva possessió” (Xemot, Èxode, 34:9).

Cal recordar que això passa després de l’episodi del Vedell d’Or, quan el Poble d’Israel es construeixen una estatueta d’or per poder tenir alguna cosa a què adorar. I això ho fan just després d’haver presenciat l’espectacular revelació al Sinaí, veient amb els seus ulls que el Sant, beneït sigui, no té cos ni forma ni res que se li pugui assemblar de la forma més remota.

Per això Moisès intercedeix, perquè coneix al seu poble de forma íntima, i sap què passarà. Sap que cometrà transgressions fins i tot davant la presència divina entre ells, no només de forma abstracta, sinó en la forma més literal —recordem els fills d’Eli, o tota la corrupció del Temple a Jerusalem. I fins i tot sabent que aquestes transgressions, comeses “davant Seu” (Xemot, Èxode, 20:3-4), són les més serioses, Moisès creu que, així i tot, és millor que el Sant vagi amb ells.

Per què? Perquè només el Sant, beneït sigui, vol i pot perdonar, i l’àngel, un intermediari, no hauria de ser qui acompanyi al Poble d’Israel. Encara que no obeir les seves instruccions constitueixi una mena de transgressió “menor”. Després de tot, només es pot aconseguir el perdó de la font última, no de l’intermediari, com es diu en aquest mateix llibre, 23:21, “perquè ell [l’àngel] no perdonarà els vostres pecats pel [vostre] esperit rebel”(Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 468).

Els humans tendim a necessitar intermediació. A Sinaí no es va poder resistir la claredat i potència. La por de copsar la totalitat de la divinitat va portar a reclamar a Moisès que fes d’intermediari.

No contents amb això, quan van decidir que el primer intermediari trigava a baixar de la muntanya, és a dir que el Poble volia que els fes cas i els digués coses, van decidir fer-se un nou intermediari.

I Moisès ja tenia clar que eren tots uns durs de cap, cap-grossos, clatelluts o estirats, i que valia més tenir-ho clar i demanar, si us plau, que el Sant continués guiant-los. Perquè si fins i tot així es desviarien, com hauria pogut de pitjor ser tot plegat.

Segles després ens diem a nosaltres mateixos, dos cops al dia, que no ens calen intermediaris, i que el Sant és l’únic que cal seguir per evitar perdre’ns darrere del que vulgui el nostre cor o vegin els nostres ulls. I fins i tot així ens n’oblidem, i busquem intermediaris.

Traslladem les nostres responsabilitats als altres. Intentem aconseguir el perdó de forma errònia, fent de tot excepte anar a buscar a l’altre i refer les connexions que s’han trencat. I quan ens vénen a buscar, el nostre cap gros i la rigidesa del nostre clatell ens impedeix girar-nos i prestar atenció, i així evitem parlar cara a cara i mantenir una conversa. Ddesprés ens escandalitzem quan els altres són incapaços de trobar-se i parlar entre ells, polaritzant qualsevol situació i impossibilitant l’enteniment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.