A la sisena alià de Tetzaveh, la divinitat continua explicant el procés de santificació i inauguració d’Aaron i els seus fills —i per extensió, la línia dinàstica dels kohanim—, amb totes les seves vestimentes, i acaba amb la descripció del «tamid», l’ofrena diària al matí i a la tarda.
«Això és el que oferireu sobre l’Altar: dos xais en el seu primer any cada dia, continuadament [tamid]. Haureu d’oferir un xai al matí i el segon xai l’haureu d’oferir a la tarda […] com una ofrena d’elevació continuada [tamid] per les vostres generacions, davant de l’entrada de la Tenda de reunió davant [el nom de les quatre lletres] […] allà em trobaré Jo amb els Fills d’Israel, i serà santificada amb la Meva glòria […] Jo habitaré entre els Fills d’Israel i Jo seré el seu Déu. Ells sabran que Jo sóc [el nom de les quatre lletres], el seu Déu, Qui els va treure de la Terra de Mitsraïm per tal d’habitar entre ells. Jo sóc [el nom de les quatre lletres], el seu Déu» (Xemot, Èxode, 29:38-46).
Tornem a veure aquí un cas més de la insistència, i de la importància, de la sortida de Mitsraïm. El Sant, beneït sigui, ens treu de Mitsraïm, de la terra de l’estretor —de mires, de pensament…—, per habitar entre nosaltres i ser el nostre Déu. I què vol dir, això?
A part de l’anàlisi sobre el tema de sacrificar al xai nostre de cada dia, de forma contínua, al matí i a la tarda —que deixarem per una altra ocasió i per algú més qualificat, per evitar entrar en segons quins jardins—, rabí Sforno ens ofereix una breu pista.
«’I Jo habitaré entre els Fills d’Israel’» per acceptar el seu servei amb favor i escoltar les seves pregàries. «’I seré el seu Déu’, per dirigir els seus assumptes sense cap intermediari. I ells no necessitaran témer els signes celestials, perquè ells estaran més honrats/honorats davant Meu que els cels, el moviment dels quals està dirigit a través dels àngels (missatgers!) que els mouen» (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 443).
Quan estem a la terra de l’estretor de mires, i de pensament, com no podem pensar bé i en claredat, acabem confiant en qualsevol signe, celestial o terrenal, que se’ns posa davant dels ulls. Imagineu el cas dels animals de treball, que els posen els aclucalls davant dels ulls que els limiten la visió.
El Sant, beneït sigui, ens va treure de la Terra de Mitsraïm per tal d’habitar entre nosaltres, per tal de dirigir els nostres assumptes sense intermediaris, ni témer signes aliens. Perquè els humans tenim m’honor de ser dirigits pel Sant mateix, i no per intermediaris. Cal reconèixer i retornar aquest honor cada dia, «a l’entrada de la Tenda de reunió, davant del Sant» (línia 42), beneït sigui i beneït sigui el seu Nom.
Xabat xalom.