Comentaris a la Torà de Nakhmanides: el pou de la Torà

Just després del somni de l’escala, el nostre pare Ia’acov marxa cap a «la terra dels fills d’orient». I veu un pou al mig del camp, i tres ramats d’ovelles que s’hi abeuraven. I el pou tenia una pedra enorme que el tapava. I s’hi reunien els pastors i els ramats, i feien rodar la pedra per tal que les ovelles hi abeuressin, i després la tornaven a posar a lloc (Bereixit 29:1-3)

Llavors té una conversa estranya amb els pastors. Mentre Raquel s’aproxima, Ia’acov diu als pastors que abeurin les ovelles. I ells responen que no, que han d’esperar que vinguin tots els pastors i tots els ramats, i que només llavors podran fer rodar la pedra i treure aigua. Però arriba Raquel, i la Torà ens diu que Ia’acov, ell sol, fa rodar la pedra per tal que les seves ovelles puguin beure! (Bereixit 29:7-10).

No tan sols els alliçona sobre com han de fer la seva feina just després d’arribar, sinó que ell sol obre el pou i en treu aigua! El nostre pare Ia’acov és un dels màxims exponents de la khutzpà!

Tot plegat ben estrany, oi? Vejam com ho explica en Moixè ben Nakhman. Ens remet al midraix rabà, on els rabins ens diuen que el pou simbolitza el Temple i els tres ramats els pelegrins que hi pugen, durant els tres festivals de pelegrinatge (Pèssakh, Xavuot i Sucot).

També que l’expressió «I del pou abeuraven els ramats» se’n treu que els pelegrins aconseguien inspiració cada cop que visitaven el Temple a cada una de les festes (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 359).

Segons en Ramban, això podria al·ludir al vers «Perquè de Sió en sortirà la Torà, i la paraula de l’Etern de Jerusalem.» (Isaïes 2:3), perquè la Torà, al tractat Baba Kama, s’assimila a un doll d’aigua: «Tot aquell que tingui set, que vingui a buscar aigua […]» (Isaïes 50:1).

I els pelegrins, en pujar al Temple, en treien inspiració («I feien rodar la pedra de la boca del pou i abeuraven») i tornaven al seu estat normal fins a la següent festa («I tornaven a posar la pedra a lloc»). (R. M. ben Nachman, p. 360).

Si ens movem en el context de les tribus nòmades, aquesta interpretació ens quadra molt. El ramat s’ha de moure, i arribar a un pou és motiu d’alegria i festa, ja que garantim la supervivència. En pic en marxem, l’objectiu és arribar al següent pou.

I igual en l’època del Temple, en què tot el poble d’Israel –que no vivia a Jerusalem– hi pelegrinava. Arribar a peu a la ciutat, veure el Temple de lluny, primer petit en la distància però cada cop més a prop, devia ser una experiència inoblidable. Entrar-hi i participar de les ofrenes rituals, catàrtic. Inspirador, com ens diu Nakhmànides.

Però ja no hi ha Temple, i els cohanim no realitzen les ofrenes per nosaltres. Però seguim tenint la Torà. Seguim tenint un pou d’aigua. Podem fer com els pastors, apropar-nos-hi mentre esperem que «arribin tots», o que vingui algú que sàpiga com fer rodar la pedra i que ens tregui aigua.

També podem fer com Ia’acov el nostre pare, i preguntar-los: «teniu un pou insondable. Com és que no el feu servir?» I encara millor, podem prendre’ns de forma seriosa la nostra responsabilitat, fer rodar la pedra extreure’n l’aigua nosaltres mateixos.

Molts cops ens acontentem en traslladar les nostres responsabilitats a algú altre. Però la nostra tradició ens obliga –sí, obliga– a estudiar-la, aplicar-la i transmetre-la. Ningú pot estudiar Torà per nosaltres. I tampoc ningú ens hauria de prohibir l’accés al pou.

A qui ho faci, se li poden recordar les paraules del profeta: «Tothom qui tingui set, que vingui a buscar aigua».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada