Comentaris a la Torà: el Déu de les distincions

Aquest proper xabat tornem a iniciar el cicle de lectura de la Torà. Aquest any no només la llegirem amb els comentaris del mestre Nakhmànides, sinó que incorporarem altres mefarxim.

I en aquest nou cicle, començarem amb el verset 4: «I va veure [elohim] que la llum era bona i [elohim] va establir distinció entre la llum i la foscor».

Ens diu que el significat d’aquest verset és que el Creador va veure que la llum era bona per mesurar amb ella els dies, perquè quan les coses estan sumides en la foscor de forma permanent, no es pot mesurar el temps, ni tampoc es pot quan la llum és permanent. Per tant, Ell va establir una divisió per limitar-la. D’aquesta forma sabem que la llum és el temps del dia, i l’absència de llum és el temps de la nit.

I segueix el verset amb «i [elohim] va establir distinció entre la llum i la foscor». No diu que [elohim] va «separar» la llum de la foscor, sinó «distinció entre». Això ens indica que la mateixa llum té diferències, matisos i intensitats, i passa el mateix amb la foscor. Això es manifesta al final del següent verset, el cinquè, quan llegim «I va ser la tarda, i va ser el matí, dia u».

D’aquesta distinció o separació entre la llum del dia i la manca de llum en traiem el moment en el fet que canviem de dia: en pondre’s el sol, entra l’endemà, que comença no amb el matí, sinó amb la nit. Per això, la pregària d’arvit –capvespre– és la primera del dia.

En els versets que segueixen, el Creador segueix creant i separant. Primer «un firmament que separi les aigües de les aigües», després reuneix les aigües de sota el firmament per tal que s’esdevingui la terra seca. I ja al final, «van concloure els cels i la terra i tot allò que contenen. Havent conclòs [elohim] en el dia setè la Seva obra que Ell havia fet, cessà en el dia setè de tota la Seva creació que Ell havia fet» (Bereixit-Gènesi 2:1-2).

A part de veure que la Torà ens distingeix entre «els cels, la terra i tot el que contenen», Edery ens explica que el verb «vaikhulú» no només implica la conclusió de la Creació, sinó la seva perfecció i harmonia. I ens recorda que al Targum, la traducció aramea, diu «I van arribar a la seva perfecció els cels i la terra».

I al verset 3 del segon capítol, «I va beneir [elohim] al dia setè i el va consagrar, ja que en ell va cessar de tota la Seva obra, que [elohim] havia creat per fer».

Diu Isaac Abarbanel: la consagració indica que Déu ha distingit aquest dia com a coronació de la creació perquè amb l’existència d’aquest dia, arriba a la seva plenitud i culminació la creació dels cels i de la terra.

Així doncs, tenim tot un relat de creació, separació, distinció, compleció i perfecció, que culmina amb el dia setè, el xabat, que al mateix temps és l’únic dia que té nom propi, ja que la resta de dies, en hebreu –i en portuguès…–, s’anomenen pel seu ordre: dia primer, segon… sisè, xabat.

Des del principi, Déu separa les coses. La llum de la foscor. El dia de la nit. Les aigües [dels cels] de les aigües [de la terra]. Les aigües de la terra seca. Els sis dies de la setmana del xabat. La feina del descans. La separació és un tema recurrent, no només en aquesta primera paraixà de la Torà, sinó fins al seu final.

I a la nostra vida diària fem el mateix, amb menció especial a l’«havdalà», en acabar no només el xabat sinó les festes –com hem fet aquests dies de succot, iom kipur, roix haixanà…–, quan després de recordar la separació entre dia i nit o el poble d’Israel i la resta de nacions, separem el temps sagrat de la festa, del temps profà dels dies de la setmana.

Com és que una cosa amb infinitud de separacions s’anomena «perfecta i harmoniosa»? Sovint associem «perfecció» amb «unicitat» o «unitat» –tant d’unió com d’únic. Però potser és perquè moltes vegades oblidem que la «diversitat» no està en contra d’aquesta «unicitat/unitat», i que molts cops no només va bé sinó que cal establir distinció entre les coses.

Per altra banda, la paraula «distinció» també té dos significats prou curiosos: podem distingir entre coses diferents… o podem atorgar una «distinció» especial a una de les coses, com ens recordava Abarbanel amb el xabat.

Durant aquest any de lectura de la Torà, si Déu vol, veurem molts més casos de separació i distinció i intentarem treure’n l’entrellat amb l’ajuda dels savis.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada