Mixpatim: robatori, segrest o engany

La primera alià de paraixat Mixpatim segueix relatant la revelació, un cop els Fills d’Israel, atemorits, demanen a Moisès que intercedeixi.

Al bell mig d’algunes lleis relatives als esclaus, [el nom de les quatre lletres] anomena lleis sobre relacions entre persones lliures. Mirem el verset 16: «Qui segresti una persona per vendre la (altres tradueixen com “i la vengués”; o com “l’hagi venut i encara estigui en la seva possessió”; i altres com “sigui per vendre-la o per tenir-la en el seu poder”), haurà de ser mort» (Xemot 21:16).

Però aquest verset queda entre dos altres versets amb els quals, aparentment, no hi ha relació:

«I qui colpegi al seu pare o la seva mare, haurà de ser mort» (Xemot 21:15).

«I qui insulti al seu pare o la seva mare haurà de ser mort» (Xemot 21:17).

Moisès ben Nakhman ens recorda que els savis, a Sanedrí 84b, expliquen que la raó per la qual els versets 15 i 16 estan junts és perquè a la persona que transgredeix, la forma d’execució és per estrangulament, mentre que la pena per la transgressió del verset 17 és per lapidació, una forma bastant més severa.

Per què Ha-Xem estableix aquesta relació? Perquè la transgressió d’insultar és molt més comú, ja que quan l’estúpid s’enfada, «s’enfurisma i maleeix al seu rei» (Isaïes 8:16) i al seu pare i la seva mare, i un crim que es comet de forma freqüent necessita un càstig més sever [que un que es comet molt de tant en tant] (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 358).

O també pot ser que aquests insults siguin una transgressió més gran, perquè continguin el nom de Déu, i per tant el transgressor ha de ser castigat dos cops, per insultar i maleir als pares i per emprar el nom de Déu en una cosa com aquesta (R. M. Nachman, p. 359).

Però el Gaó Rav Saadia diu que la raó per la qual Ha-Xem va situar el tema de segrestar una persona entre els versets de pegar als pares i maleir-los, és perquè, en aquella època, molta gent era segrestada de jove –recordem la història de Josep–, i creixien en un lloc estrany. I podia arribar a passar que aquesta persona es trobés als pares i, sense saber qui eren, els pegués o els maleís. Per això, diu el Rav Saadia, és adient que el segrestador sigui castigat amb la mort, com els altres dos transgressors, ja que és el responsable del càstig que recau sobre el fill que, per desconeixement, pega i maleeix als pares (R. M. Nachman, p. 359).

Però no només això. Perquè malgrat que en català hem emprat el mot «segrest», en l’original hebreu s’empra el mot «וְגֹנֵ֨ב», de «גָּנַב» [robar]. I a on llegim això? Just al final de la paraixà anterior, com ens recorda el Khizekuni: «לֹ֣֖א תִּֿגְנֹֽ֔ב׃ [No robaràs]» (Xemot 20:13).

I si el Khizekuni ens dirigeix a la vuitena frase, Sforno, Raixí, Ibn Ezra i el mateix Ramban, entre d’altres, estan d’acord que el que nosaltres llegim traduït com «robar», en realitat és «segrestar», i separen el fet de robar –diners o objectes– a les lleis al Levític.

Potser el segrest de menors no és, per sort, una cosa molt corrent en la nostra societat més propera. Però com ens recorda Sforno sobre Xemot 20:13, aquest «robar» també inclou coses com enganyar de forma deliberada a algú, «robar-li la ment» de forma que se li faci creure que les mentides que li expliquen són veritat.

I això, malauradament, sí que és moneda corrent a tot el món. I no només podríem parlar de les fake news actuals, sinó d’apropiacions històriques, culturals, patrimonials i també de relat, on l’agressor passa a mostrar-se com la víctima, i manipula a la persona agredida –i molts cops també al seu entorn–, capgirant la situació.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada