Comentaris a la Torà de Nakhmanides: no fer les coses tal com ens semblin

Aquest proper xabat llegirem la paraixà Re’eh. En aquesta paraixà hi trobem contínues mencions als perills de la idolatria i les pràctiques dels habitants de la Terra de Cna’an. Les instruccions són clares: cal acabar amb elles. Com? Destruïnt-ne els temples i fent desaparèixer els seus habitants per evitar que aquestes pràctiques persisteixin.

Aquestes són les lleis i normes que heu d’observar de forma curosa a la terra que el [nom de les quatre lletres], Déu dels vostres pares, us dóna per possessió per tots els dies que visqueu sobre la terra.

Destruireu tots els llocs en els quals les nacions que heu de desposseir han adorat als seus déus, sigui en muntanyes i turons o sota els arbres.

Tombeu els seus altars, destruïu els seus pilars, llenceu els seus arbres sagrats al foc i talleu les imatges dels seus déus, esborreu el seu nom d’aquell lloc (Devarim-Deuteronomi 12:1-3).

Hi tornem: està clar que la idolatria és perillosa. De fet, és l’única cosa per la qual haiXem manifesta la seva fúria. De fet, les tres primeres declaracions –les tres primeres frases del conjunt conegut també com deu manaments–, tracten sobre això.

Però quin és el perill real, de la idolatria? És més. Que és, idolatria? Moisès ben Nakhman ens dóna alguna definició a partir del verset 30: pareu compte de no ser atrapats en les seves pràctiques un cop hagin estat destruïts davant vostre!

Nakhmànides ens mostra la versió de Rashi, per al qual el verset vindria a dir que «després que veieu que Jo els he destruït davant vostre, hauríeu de parar atenció a les raons perquè han estat destruïdes, aquestes nacions –per les seves pràctiques corruptes. Per tal que vosaltres no feu el mateix i vinguin altres a destruir-vos».

Rashi també assenyala la frase següent, que es refereix als israelites preguntant «Com adoraven als seus déus, aquelles nacions? Així ho faré jo també». L’Escriptura castiga la idolatria «només» per fer sacrificis, cremar encens, fer libacions i prostrar-se. A més, també es castiga amb pena de mort adorar ídols, no en aquestes quatre formes que hem vist, sinó també a més en la seva forma tradicional –per exemple oferir excrements a Ba’al Peor, o llençar pedres a Merkulis (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Devarim, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 155-156).

I com ja va sent tradició, Nakmànides diu que Rashi està equivocat. El significat autèntic és, per Nakhmànides, que fins aquest punt de la Torà, se’ns diu un cop i un altre que cal destruir els ídols, altars i altres complements, i destruir els seus noms, i que cal fer això de forma immediata un cop es desposseeixi a les nacions que habiten la terra d’Israel.

Que quan el Sant, beneït sigui, faci desaparèixer les nacions davant dels israelites, i els noms dels ídols hagin quedat oblidats a la Terra, i els fills d’Israel visquem a la nova terra de forma segura, no hauríem de pensar en el nostre interior: «Déu ha fet desaparèixer de davant nostre als adoradors d’altres déus perquè honraven i reverenciaven ídols fruit de la mà dels homes (Salms 135:15). No és adient atorgar la Seva glòria a un altre, ni la Seva alabança a imatges gravades (Isaïes 42:8), pel que ha prohibit els sacrificis, cremar encens, fer libacions i prostrar-se, excepte que es faci només en honor del [nom de les quatre lletres], i com és usual entre els reis que qualsevol que s’autoglorifiqui amb el seu honor, posant-se la corona o vestint robes reials “hi ha una llei per ell, que sigui condemnat a mort” (Esther 4:11). En aquest cas, jo faré per al Nom Gloriós (Devarim-Deuteronomi 28:58) igual que feien les nacions als seus déus i això, a Ell, li plaurà» (R. M. ben Nachman, p. 157). Un possible exemple seria el cas del vedell d’or.

Per tant, aclareix Nakhmànides, l’advertiment: «No has de fer això» (Devarim-Deuteronomi 12:31)! El Ramban, al contrari que Rashi, pensa que el càstig no és per adorar de certa forma a déus de fusta, bé seguint les tradicions de Ba’al Pe’or o Markulis, o de fer-ho de la mateixa forma que es fa el servei al [nom de les quatre lletres], sinó per la intenció dels habitants de la terra en les pràctiques, «perquè fins i tot els seus fills i filles cremen al foc» (Devarim-Deuteronomi 12:31). I això, el vessament de sang innocent, és una pràctica abominable als ulls de haiXem. Per tant, qualsevol mena de servei diví efectuat per gent que són capaços de llençar als seus fills al foc és abominable i ha de ser destruït (R. M. ben Nachman, p. 157).

Tota la paraixà tracta d’això. Moisès no para d’advertir als fills d’Israel sobre els perills de les pràctiques barbàriques que feien els antics cananeus. Té por que els israelites acabin adoptant aquestes mateixes pràctiques. I que tothom acabi fent allò que li sembli (Devarim-Deuteronomi 12:8).

Quan, després del llibre de Josuè, es llegeix el dels Jutges, podem descobrir que Moisès tenia molta raó en estar preocupat, i que només cal un parell de generacions per oblidar un fet tan impressionant com la revelació del Sinaí.

Què vol dir «idolatria» al segle XX? Això és un debat per una altra ocasió.

Xabat xalom!