«Faraó va convocar a Moisès i va dir, “Aneu, serviu al [nom de les quatre lletres]. Només les vostres ovelles i les vostres vaques quedaran enrere; fins i tot els vostres fills poden anar amb vosaltres”» (Xemot 10:24).
Després de nou plagues, el Faraó, finalment, decideix deixar marxar als hebreus. Però posa una condició: no poden emportar-se els ramats.
Moisès ben Nakhman ho explica de forma senzilla: com els israelites eren «homes de bestiar» (Bereixit 46:32), és a dir pastors, i tota la seva riquesa i pertinences consistia en el bestiar, Faraó va pensar que no deixarien les seves possessions per fugir del país. Fins i tot si fugien, ell s’hauria quedat amb tota la seva riquesa, perquè eren rics en bestiar (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Shemot, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 109).
Què passa després? Que [el nom de les quatre lletres] va fer que els israelites guanyessin favor davant dels egipcis, i que aquests tinguessin en molta estima al mateix Moisès! (Xemot 11:3)
És a dir, que els egipcis no només no guardaven cap mena de rancor contra Moisès, la persona que havia portat totes les plagues sobre la seva terra, sinó que van reconèixer el seu mal, dient «nosaltres som els malvats. Hi ha violència a les nostres mans, i vosaltres mereixeu que Déu sigui al vostre costat» (R. M. ben Nachman, p. 112).
A principis de setmana es commemorava l’aniversari de l’alliberament del camp de concentració i extermini d’Auschwitz-Birkenau. Aquest camp és, potser, la mostra més famosa de l’horror de la xoà. Però els mecanismes d’aquesta Xoà van començar molts anys abans.
Un cop el Partit Nazi va arribar al poder el 1933, el nombre de jueus alemanys que marxaven del país va augmentar. El govern nazi va aplicar la Llei d’abandó del Reich [Reichsfluchtsteuer], una llei creada per controlar capitals el 1931, però que es va modificar per robar de forma legal a qualsevol persona que volgués marxar de l’Alemanya nazi. Es van «recaptar» uns 941 milions de Reichsmarks a través d’aquest espoli legal.
Diumenge passat ho comentàvem durant la xerrada «La lleialtat invisible», a la Romanò Kher de Barcelona, en ocasió del Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust. Després que els nazis ocupessin França i s’establís el govern col·laboracionista de Vichy, aquest govern va aprovar les lleis d’arianització. Eren unes lleis que consistien a expropiar les cases, i per tant forçar l’expulsió dels jueus. Però abans de marxar, a la porta del carrer, els oficials els requisaven les maletes adduint que com eren objectes que havien estat dins la casa, també eren propietat de l’Estat.
Recordem la paraixà de la setmana passada i el debat sobre el lliure albir del Faraó, i de perquè el Sant, beneït sigui, va decidir fer-lo desaparèixer sota les aigües del Mar de les Canyes, després d’assotar la terra d’Egipte amb plagues i la mort de tot primogènit.
Durant la història sempre han sorgit personatges que han acabat portant la destrucció més absoluta per allà on han passat. Aquestes persones, encarnades aquí en Faraó, i com dèiem la setmana passada, no poden tenir accés a les portes del penediment. Aquells que reconeixen la maldat i les situacions de greuge i violència malgrat que ja s’hagin esdevingut, com els egipcis dels quals ens parla el Ramban, són un altre tema.
Xabat xalom.