Cremant el hamets. Autor: Zeevveez a Flickr

Un cop els Fills d’Israel travessen el Mar de les canyes, es queixen que tenen set. Després arriben a Elim, on hi havia dotze fonts d’aigua i setanta palmeres (Xemot, Èxode, 15:24-27). Des d’Elim viatgen fins al desert de Sin, entre Elim i el Sinaí.

Allà, un més just després de sortir de Mitsraïm, els Fills d’Israel al complet es queixen a Moisès i Aaron: «Si tan sols haguéssim mort per la mà del [nom de les quatre lletres] a la terra de Mitsraïm, mentre seiem al costat del pot de carn, quan menjàvem pa fins a sadollar-nos, ja que vosaltres ens heu portat a aquest desert per matar aquesta congregació sencera de gana» (Xemot, Èxode, 16:1-3).

Sense necessitat que Moisès traslladi la queixa, [el nom de les quatre lletres] avisa a Moisès: «Jo faré ploure menjar del cel; que tothom surti i reculli la seva part del dia cada dia […] i serà que el sisè dia quan preparin el que han portat, serà el doble del que recullen cada dia» (Xemot, Èxode, 16:4-5).

Com és que el Sant, beneït sigui, actua sense intermediació de Moisès —no és que li faci falta— per dir que farà ploure menjar del cel? Doncs perquè els Fills d’Israel no sabien menjar. No tenien bons hàbits alimentaris. O més aviat, no en tenien cap, d’hàbit. Com esclaus, simplement seien «al costat del pot de la carn» i menjaven. Quan els ho deien. O pitjor encara, quan tenien gana anaven a buscar l’olla i en menjaven, com els animals.

Per tant, calia ensenyar a menjar als Fills d’Israel. Moisès i Aaron diuen als Fills d’Israel: «Al vespre, vosaltres sabreu que [el nom de les quatre lletres] us va treure de la terra de Mitsraïm. I al matí veureu la glòria del [nom de les quatre lletres] , que Ell ha escoltat les vostres queixes contra [el nom de les quatre lletres]…» (Xemot, Èxode, 16:6-7).

«Al vespre, i vosaltres sabreu». Que sigui voluntat del cel, explica el mestre Sforno com si fos Moisès qui parlés, que la promesa de donar-vos menjar sigui tal que el Sant, beneït sigui, us doni les vostres necessitats del vespre a l’hora del vespre, per tal que pugueu saber que el Sant us ha alliberat totalment de la terra de Mitsraïm, incloent-hi els seus costums. Allà seieu al costat de les olles i pots de carn sense tenir una hora determinada per a menjar, com els animals. «I al matí» tindreu el vostre menjar del matí. «Llavors veure la glòria del [nom de les quatre lletres]», i que sigui la voluntat del Cel que veieu la glòria del Sant, beneït sigui, quan estableixi aquests moments per menjar (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 362).

Però no només s’ensenyen hàbits en forma d’ordenar el dia per menjar en determinats moments i no quan es tingui gana. Els Fills d’Israel a més de quan menjar, han d’aprendre com fer-ho. Al vespre, el Sant, beneït sigui, els donarà carn, però no al nivell de quedar plens i tips, com era costum de Mitsraïm, on els seus habitants no tenien cap més interès que satisfer les seves necessitats físiques. Al matí, el Sant els donarà pa, però només en quantitat per satisfer la gana (Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 363).

El primer que reben els Fills d’Israel, inclús abans de ser persones lliures és el calendari. Han de començar a aprendre a gestionar-se el seu temps. I això inclou també aprendre a posposar algunes coses, com les hores per menjar.

Una de les formes que millor demostren el grau de maduresa de qualsevol persona és veure com i què compra als supermercats, i com menja a casa. Tots hem passat per l’època, just marxar de casa dels pares, en què hem comprat qualsevol cosa per menjar, i ho consumíem a casa quan ens venia de gust. És la típica acció de rebel·lia: a casa nostra manem nosaltres i dinem i sopem quan volem.

Tanmateix aquesta actitud i aquests hàbits, a la llarga, no ens són bons. Cal aprendre no només com cuinar. Cal aprendre a mantenir uns hàbits d’alimentació saludables. A menjar a unes hores aproximades, i a fer-ho de forma normal. Sense buscar un empatx a cada àpat. Cal menjar per viure, i no viure per menjar.

En la nostra època de moment encara podem comprar quantitats ingents de productes perquè volem i podem. En tenim la capacitat i a vegades ho fem servir com una mostra d’estatus social.

Potser la kaixrut no només tracta de les coses que podem menjar, i de com les preparem. Potser també s’aplica a com ho comprem. Tenint en compte que d’aquí poc més de dos mesos tornarem a rememorar la sortida de Mitsraïm, cal llençar quilos i quilos de menjar en forma de hamets? Que puguem comprar molt menjar, implica que obligatòriament s’hagi de fer, encara que després se’ns faci malbé a la nevera o s’hagi de cremar, vendre, o regalarà, per què és hamets i no el podem tenir a casa? Realment mengem per viure, o vivim per menjar?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.