Després de la mort dels fills d’Aaron, i després d’instruir al mateix Aaron sobre la forma en què cal realitzar els sacrificis, la Torah es dirigeix a les persones comunes que desitgin fer un sacrifici, o bé consumir carn, instruint-los per portar el sacrifici a l’entrada de la Tenda de Reunió (Vaïcrà-Levític, 17:8-9).
Però just després, es prohibeix de forma explícita i clara el consum de la sang: «Qualsevol persona de la Casa d’Israel o dels residents entre ells que consumeixin sang, Jo concentraré la Meva atenció sobre l’ànima que consumeix la sang, i la separaré del seu poble» (v. 10). I també «… qualsevol d’entre vosaltres no pot consumir sang; i el resident entre vosaltres no pot consumir sang» (v. 12). I encara un altre cop, «Qualsevol integrant dels Fills d’Israel o dels qui resideixen entre ells, atrapi una bèstia o un ocell que es pugui menjar, vessarà la seva sang i la cobrirà amb terra» (v. 13).
Però, per què aquesta prohibició tan clara, no només pels membres de la Casa d’Israel, sinó per tothom qui habiti amb ells? «Perquè l’ànima de tota carn està en la sang, i he designat per vosaltres que feu expiació per les vostres ànimes a l’Altar; perquè és la sang que expia per l’ànima» (v. 11). Però també «Perquè la vida de tota creatura, la seva sang representa la seva vida, per això he dit als Fills d’Israel, ‘No consumireu la sang de cap creatura; perquè la vida de qualsevol creatura és la seva sang, qualsevol que la consumeixi serà separat» (v. 14).
En l’època antiga, i a la no tan antiga també, es creia en l’existència de daimones, éssers o essències sobrenaturals, que habitaven a llocs determinats, com els rius o els boscs. Ovadiah ben Jacob, Sforno, ens explica el vers 13, que ens parla de les bèsties o ocells comestibles que es cacin. A les zones on aquests animals solien viure, eren zones semiabandonades i, per tant, freqüentades per aquests daimones. Per tant, la Torah prohibeix deixar la sang de la cacera exposada i ordena cobrir-la, per impedir la presència d’aquests daimones, o dimonis, com els coneixem avui en dia (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 571).
Ara bé, per què la sang «promou», o ajuda, la presència d’aquests dimoniets? Perquè la «nefeix – la vida» de cada creatura vivent és la seva sang. Segons Sforno, una substància «vaporosa» de la sang que porta la força vital (benafshó), i que és la més insubstancial i prima de les coses materials, és l’aliment d’aquests «dimonis» i d’aquells que en busquen la companyia.
«Per això he dit als Fills d’Israel, ‘No consumireu la sang…’», al vers 14, perquè encara que la permetés als fills de Noè, està prohibida per a tot Israel (a la paraixà Tsav, en aquest mateix llibre, 7:26). Per què? Perquè quan s’ingereix l’ànima de vida (és a dir, la sang), aquell que se n’alimenta retorna a la seva natura animal (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 571).
No us ha passat mai, que en menjar un entrecot, o una bona costellada, en uns pocs minuts comenceu a suar? Avui tenim tot d’explicacions científiques que desfan els mites dels daimones, però que ens demostren que el consum de carn provoca una sèrie de reaccions químiques i fisiològiques en el nostre cos, que, entre altres coses, s’adapta per a la digestió i l’entrada de les proteïnes, i augmenta l’activitat cerebral.
El consum de carn, en l’època antiga, era minso i reservat per ocasions especials. Això no volia dir que s’hi valia tot. Per això hi ha tota una sèrie de lleis per a sacrificar animals per a consum, amb uns requisits al voltant de la sang, que no podem consumir. No fos cas que ens prenguin els dimonis… o que ens pugi el colesterol.