Aquest Xabat comencem, de nou, el llibre de Devarim, el llibre de les paraules, també conegut com el de «la repetició». Les paraules que Moisès diu a tot Israel, a la riba del Jordà. Just al principi, a la segona línia, Moisès explica que el viatge des de la muntanya del Sinaí són onze dies «des d’Horeb, per via del Mont Seir a Kadeix-Barnea».
Rabí Sforno ens explica que aquesta és la ruta directa, que no és la que van prendre els fills d’Israel. Moisès parla a tot Israel i els diu «Això és el que vau causar, ja que el que és un viatge d’onze dies des d’Horeb, per via del Mont Seir a Kadeix-Barnea, que és la ruta més curta, va esdevenir un viatge de gairebé quaranta anys, per causa de les vostres transgressions». Però cal veure aquest comentari no, o almenys no només, com un retret, sinó més aviat com un recordatori, per tal que, a través del temps, tot Israel puguem recordar-ho i fer teixuvà, retornar (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 830).
Perquè a vegades els camins que voldríem que fossin curts, se’ns allarguen sense que n’arribem a copsar la raó. I potser ens enfadem, frustrem, o perdem les esperances. Però els camins llargs, els que ens porten fins a quaranta anys de caminar amunt i avall, d’esquerra a dreta, girant i tombant per deserts de tota mena, i ens acaben retornant allà on toca, són els que ens aporten, ensenyen i ajuden a entendre, comprendre i, al final, trobar alguns «per què».
La generació que va sortir de Mitsraïm no va entrar a la Terra d’Israel. Va ser necessària una «neteja» –les cometes no són gratuïtes–, una tria. Una separació. Però no cal interpretar-ho com una separació d’allò que és bo del que és dolent. Simplement una separació. Un canvi. Allò que era «abans», per allò que haurà d’esdevenir.
«Jo he posat davant teu la Terra… vine i pren-ne possessió» (Devarim, Deuteronomi, 1:8 i 21). La Terra d’Israel, en tota la seva esplendor, és el que hi ha al final d’aquest viatge llarg. La presa de possessió d’aquesta Terra, fer-la nostra, en totes les seves possibilitats (físiques i conceptuals), és l’inici d’una nova etapa. És allò que s’ha d’esdevenir, amb moltes coses, noves i desconegudes. Amb alts i baixos, i segurament amb moltes voltes, també. I segurament ens perdrem, i llavors haurem de recordar les paraules de Moisès, el nostre mestre, i retornar. Però un cop davant la Terra d’Israel, cal anar-hi i fer-la nostra cada dia. Només llavors es pot dir, amb tota la força del seu sentit, «benvinguts».
Xabat xalom.