A la darrera alià de paraixà Lekh-Lekhà, el Sant, beneït sigui, ratifica el pacte amb Abraham: «Jo ratificaré la meva aliança amb tu i amb la teva descendència, per totes les generacions, com una aliança eterna, per a ser el Déu per tu i per la teva descendència; i Jo et donaré la terra dels teus viatges —tota la terra de Canà— com una possessió eterna; i Jo seré un Déu per ells» (Bereixit, Gènesi, 17:7-8).
«Per a ser el Déu per tu i per la teva descendència», el Sant associa el Seu nom amb Abraham i la seva descendència, sense cap intermediari. I per què «una aliança eterna»? Perquè com ens diu rabí Ovadiah Sforno que està escrit a Cohèlet (Eclesiastès) 3:14, «tot el que Déu fa, perdura eternament».
Però com és una aliança, requereix acció per totes les parts. Per això, el Sant, beneït sigui, diu a Abraham «i pel que fa a tu, guardaràs [compliràs] la Meva aliança —tu i la teva descendència, per totes les generacions» (línia 9).
A les línies 8 i 9 es repeteix la frase «per ser un Déu per tu/vosaltres». La primera repetició es refereix al pacte entre Déu i la descendència d’Abraham; la segona és la promesa de la terra. A la primera, el Sant promet «haixgakhà pratit», una supervisió directa i individualitzada del poble d’Israel. Com a tal, el poble Jueu ho serà per l’eternitat (vegeu la cita de Cohèlet). Perquè només allò que està sota el control i la supervisió d’intermediaris és susceptible a decaure i a la destrucció.
La segona repetició, a la línia 9, s’entén com el propòsit per al qual s’entrega la Terra als descendents d’Abraham: per complir la voluntat de Déu i, comportant-se com una nació «kadoix» —de nou, cal recordar que «sant», en hebreu vol dir «separat» i no donar per bones totes les traduccions «piadoses»—, ser una nació «kadoix», doncs, i convertir-se en llum per les nacions del món. D’aquesta forma, el Poble i la Terra d’Israel seran eterns (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, pp. 81-82 i notes).
El pacte associa el nom de Déu —El-Xaddai, a l’alià anterior, al principi del capítol 17— amb Abraham, Isaac i Jacob, i aquest pacte demana «camina davant Meu i sigues perfecte» (17:1). Aquest «camí» és un pacte de tsedakà i mixpat, justícia retributiva (legal) i de justícia redistributiva (social). És un pacte de perfeccionament i de millora de les persones i de la societat. D’un món de tirans i esclaus —Nimrod i Paró a Babel i Mitsraïm—, passem a un món amb drets i deures per a treballadors. De no tenir ni tan sols horaris per menjar, a disposar d’un calendari complet i fins i tot al fet revolucionari d’una jornada de descans a la setmana, en la qual no treballen ni les bèsties de càrrega…
Canviar el nostre comportament, i esdevenir persones justes en una societat justa, i aportar-hi el nostre màxim potencial humà, desenvolupant al màxim les nostres habilitats per al profit de tothom. Això, entre moltíssimes altres coses, és ser «llum per les nacions». Si el Poble d’Israel no és llum per les nacions, no és Israel. Però per ser «llum per les nacions», cal posar en pràctica aquest pacte, i complir-lo: «i pel que fa a tu, guardaràs [compliràs] la Meva aliança —tu i la teva descendència, per totes les generacions». El Sant no «necessita» que resem tres cops al dia —vegeu l’explicació que fa Sforno del nom El-Xaddai, p. 80—, però «requereix» que ens comportem de forma bona i justa. Qualsevol pacte comporta responsabilitats, i no és gratis.
Xabat xalom.