El següent text és una traducció de l’article «Natural Disasters: Are We To Be Blamed?», del Rabí Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a David Cardozo Academy el dia 11 d’octubre del 2018
«I Déu va dir a Noè, “La fi de tota carn ha vingut davant Meu, perquè la terra s’ha omplert de robatori per culpa seva, i contempla com Jo els destrueixo de la terra». Bereixit 6:13
Primera Part
«Crec que si un triangle pogués parlar, diria, d’alguna forma, que Déu és eminentment triangular, mentre que un cercle diria que la naturalesa divina és eminentment circular. Per tant, cadascú assignaria els seus atributs a Déu, i assumiria que és igual que Déu i miraria a tota la resta com si fossin malformacions».
Baruch Spinoza
A través de tota la història humana, la humanitat s’ha enfrontat a desastres naturals enormes i mortífers. Cada vegada moltes bones ànimes, jueus i no-jueus, es pregunten per quin significat s’hi amaga al darrera. En particular, les persones religioses postulen que hi ha una finalitat divina en aquestes catàstrofes, i la majoria d’ells creuen que ha de ser l’errada humana moral i religiosa que ha causat aquesta pluja d’ira divina sobre ells i els seus veïns.
Dins les comunitats religioses, aquesta mena de reaccions i actituds són part de la seva mirada sobre la vida, i hi ha una tendència forta entre les persones religioses a culpar als no-religiosos d’aquests desastres. Molts d’ells es culpen a ells mateixos per la seva pròpia manca de religiositat i observança religiosa.
Això és especialment cert sobre els jueus religiosos. Ens sentim responsables pels defectes de la humanitat i repetim sense parar: mipnei khato’enu, per causa dels nostres pecats, ens ha sobrevingut això. Molts fins i tot creuen que els desastres que s’esdevenen sobre no-jueus són per causa nostra. Malgrat que hi ha alguna cosa molt bonica sobre aquesta actitud mental, no permetre escapar-nos del tema, fins i tot quan no som nosaltres els afectats, sinó els gentils, també hi ha alguna cosa molt dolenta. No només és un regal als antisemites, sinó que, teològicament, no és sòlid.
Amb prou feines es pot negar que la Torà i la tradició Jueva estan plenes d’exemples de Déu avisant al poble jueu de les greus conseqüències que els esperen si no segueixen la Voluntat Divina.
Maimònides fa una declaració molt famosa a la seva Mixné Torà (Hilkhot Ta’anit 1:1-4) que sembla que ho confirmi. El gran savi ens ensenya que després de cada catàstrofe que s’esdevé a la comunitat, els jueus haurien de fer sonar les trompetes, fer dejuni i penedir-se. Creure que aquestes tragèdies són accidents i sense cap mena de significat és una gran irresponsabilitat, adverteix Maimònides. És la brutalitat personificada i la negació de la Divina Providència. És proper a l’ateisme.
Però això no pot ser la història completa. El sentit comú i una bona comprensió de la filosofia religiosa i les fonts Jueves sembla que ens diguin que hi ha moltes més coses de les que veiem a simple vista. De fet, l’èmfasi constant en la responsabilitat moral i religiosa dels jueus, i de la humanitat en general, sobre cada desastre que els esdevé podria ser una desviació de les ensenyances religioses Jueves. Mentre que molta gent podria argumentar que qualsevol negació de retribució divina pot constituir apikorsut (heretgia), podria ser que el contrari fos heretgia i fins i tot una forma d’idolatria.
És l’Ésser Humà la Mesura de Totes les Coses?
Realment depenen del comportament humà, els successos bons i dolents? No hi havia cap altra raó perquè Déu creés l’univers, que provar als humans i recompensar-los o castigar-los segons el que facin? És l’home realment la mesura de totes les coses? El Rambam sembla dubtar-ho al seu Moré Nebukhim (Moreh Nevukhim, part 3, cap. 13) quan declara que Déu va fer-ho tot «lema’anehu» (Mixle 16:4), que molts comentaristes entenen com una referència als éssers humans (per exemple, per al bé de la humanitat), però Maimònides entén que significa per al Seu (de Déu) bé, més que no pas per al bé dels humans.
És necessari creure que els forats negres i miniuniversos de Stephen Hawking, els milions d’estrelles i altres cossos celestials, fossin creats tan sols per posar a prova la conducta moral i religiosa dels humans? No seria més lògic concloure que les raons de Déu per crear l’univers són molt més grans i més significatives que el problema del comportament humà? Per què crear planetes i miniuniversos invisibles quan allò que importa només és el comportament humà en un petit globus?
Quan Iyov (Job) demana explicacions a Déu del perquè ha perdut a tots els seus fills, possessions i pertinences i està sofrint tot aquell dolor, la resposta de Déu no és que s’hagi portat malament en cap cas. En comptes d’això, Ell pregunta a Job: «on estaves tu quan Jo vaig crear els fonaments de la terra? Explica-m’ho, si tens enteniment» (Job 38:4). Déu repta a les nocions de Job sobre les quals el sofriment sempre està relacionat amb el pecat. «Qui diu que la Meva forma de tractar als humans s’ha de jutjar sempre pel vostre criteri de justícia? Hi ha temes més importants».
Mentre que els amics de Job argumenten que ell «ha d’haver» pecat, Déu refusa aquesta raó. Ell declara que aquesta actitud és una negació del Seu ésser multidimensional i del Seu gran pla còsmic. El sofriment de Job no té res a veure amb el pecat. Déu protesta contra aquesta idea i li diu que és una declaració herètica ridícula i que pensar d’aquesta forma és una expressió d’infantilisme. I encara pitjor, és un reflex de l’arrogància humana. És l’home realment tan important? Des de quan és un ésser humà capaç de jutjar a Déu i decidir «per què» va crear l’univers? Aquesta mena d’arrogància no és res més que un intent per part dels humans d’encabir Déu dins els paràmetres d’allò que ell o ella creu que Déu hauria de ser. Es basa en idees preconcebudes d’allò que Déu és i no és. L’ésser humà prova constantment veure a Déu a través del seu propi prisma. Però això revela molt més sobre els humans que no pas sobre Déu. Aquests intents no són res més que idolatria. És com si hom intentés descriure una imatge tridimensional només a través d’una superfície plana.
Durant un debat que va durar dos anys i mig, Bet Hil·lel i Bet Xammai discuteixen sobre la qüestió de si és millor per als humans haver estat creats, o no. Acaben acordant que hauria sigut millor no ser creats, però ja que ho han estat, caldria que vigilessin els seus actes. Aquesta és una observació important. La veritat d’aquest debat tan estrany és que toca un dels grans misteris que coneix la humanitat:
Quin és el propòsit de l’univers i de l’existència humana? És una cosa que es pot saber? Decidint que hauria sigut millor per als humans no haver estat creats, Bet Hil·lel i Bet Xammai van establir una cosa important. No hi ha manera de conèixer el propòsit últim de l’existència humana. No tenim ni idea de per què Déu va voler que existís la humanitat, i ja que hi som, l’univers. Potser per recompensar als humans pels seus bons actes? Potser perquè d’aquesta forma puguin gaudir de la vida i merèixer l’observança de les mitsvot –els manaments?
Però aquestes respostes només creen noves preguntes. Per què l’ésser humà necessita ser creat per poder ser recompensat, o per gaudir de la vida i dur a terme les mitsvot? No seria encara millor si la humanitat no hagués estat creada? Per començar, els humans no serien conscients d’allò que es perden. En segon lloc, no els caldria haver-se d’enfrontar a les moltes, i de forma freqüent dures, proves que van acompanyades d’un dolor insuportable. Són els plaers de la vida i la recompensa raó suficient per permetre la creació, quan va de la mà amb genocidi, calamitats naturals, malaltia i mort? Des del punt de vista de la justícia, no hi ha res que sostingui la creació. És injusta i indefensable. Tot i això, Déu ha decidit que ha d’existir. La raó, llavors, ha de ser molt més gran del que els humans puguin mai imaginar.
Al final, només Déu és responsable, no només de les catàstrofes naturals, sinó també pels mals actes humans. Després de tot, Ell va crear a la humanitat i li va donar capacitat per fer el mal. Tot allò que van poder acordar Bet Hil·lel i Bet Xammai és: ara que els humans estan aquí, millor que vigilin els seus actes.