Vaigaix: El meu pare m’estima?

El següent text és una traducció de l’article «Does my father love me?», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.


És una de les grans preguntes que naturalment ens fem cada vegada que llegim la història de Josep. Per què, en algun moment durant la seva separació de vint-i-dos anys, no va enviar cap avís al seu pare dient que era viu? Durant part d’aquesta època, quan era esclau de la casa de Potifar i quan era a la presó, hauria estat impossible. Però sens dubte podria haver-ho fet quan es va convertir en la segona persona més poderosa d’Egipte. Com a mínim, podria haver-ho fet quan els germans van arribar davant d’ell en el seu primer viatge per comprar menjar.

Josep sabia quant li estimava el seu pare. Hauria d’haver sabut fins a quin punt la separació va afligir-lo. No sabia, no podia saber, que Jacob pensava que li havia ocorregut, però el que segur que sabia era això: que era el seu deure comunicar-se amb ell quan es presentés l’oportunitat per dir-li al seu pare que estava sa i estalvi. Per què no ho va fer? La següent explicació, [1] és una possibilitat temptadora.

La història de la caiguda de Josep en l’esclavitud i l’exili va començar quan el seu pare el va enviar, tot sol, per tal de veure com els germans se’n sortien.

Els seus germans havien anat a pasturar els ramats del seu pare a prop de Siquem, i Israel digué a Josep: «Com be saps, tons germans pasturen els ramats prop de Siquem. Vine, t’hi enviaré».

«Molt bé», respongué.

Ell li digué: «Vés a veure si tot està bé amb tons germans i amb els ramats, i torna per a fer-me’n saber». Llavors el va enviar des de la Vall d’Hebron. (Bereixit-Gènesi 37: 12-14)

Què ens diu la narració immediatament abans d’aquest episodi? Ens parla del segon dels somnis de Josep. En el primer, havia somiat que ell i els seus germans eren al camp lligant garbes. La seva es va aixecar mentre les garbes dels seus germans es van inclinar cap a ell. Naturalment, quan els va explicar el somni, es van enutjar. «Tens la intenció de regnar sobre nosaltres? Ens vols governar?» No es fa cap esment a Jacob en relació amb el primer somni.

El segon somni va ser diferent:

Després va tenir un altre somni, i el va explicar als seus germans. «Escolteu», va dir, «he tingut un altre somni, i aquesta vegada el sol i la lluna i onze estrelles es van inclinar davant meu».

Quan li va dir al pare i als seus germans, el seu pare el va reprendre i li va dir: «Què és aquest somni que tenies? La teva mare i jo, i els teus germans, ens inclinarem davant teu?» Els seus germans estaven gelosos d’ell, però el seu pare va tenir present la qüestió. (Gen. 37: 9-11).

Tot seguit després, llegim sobre Jacob enviant Josep, tot sol, als seus germans. Va ser allà, en aquella trobada lluny de casa, que van intentar matar-ho, van baixar-lo a un pou i, finalment, el van vendre com a esclau.

Josep va tenir molts anys per reflexionar sobre aquest episodi. Que els seus germans eren hostils per a ell, ja ho sabia. Però segur que Jacob també ho sabia. En aquest cas, perquè va enviar-los Josep? Jacob no contemplava la possibilitat que poguessin fer-li mal? No coneixia els perills de la rivalitat fraternal? No va contemplar, si més no, la possibilitat que enviant-los Josep, arriscava la vida de Josep?

Ningú no ho sabia millor a partir de la pròpia experiència personal. Recordem que el mateix Jacob s’havia vist obligat a marxar de casa perquè son germà Esaú va amenaçar de matar-lo, un cop descobrí que Jacob li havia pres la seva benedicció. Recordem també que quan Jacob va tornar a trobar-se amb Esaú, després d’un interval de vint-i-dos anys, va estar «amb gran por i angoixa», creient que el seu germà intentaria matar-lo. Aquesta por va provocar una de les grans crisis de la vida de Jacob. Així que Jacob sabia millor que ningú més al Gènesi, que aquest odi pot portar a matar, que aquesta rivalitat fraternal comporta el risc de fratricidi.

Així i tot, Jacob va enviar Josep als seus altres fills, sabent que li tenien gelosia i l’odiaven. Josep segurament coneixia aquests fets. Què podria concloure sinó, en reflexionar sobre els esdeveniments que el van portar a ser venut com a esclau, que Jacob el va posar deliberadament en aquest perill? Per què? A causa de l’esdeveniment immediatament anterior, quan Josep li havia dit al seu pare que «el sol i la lluna» (el pare i la mare) es postrarien davant d’ell.

Això va enutjar a Jacob, i Josep ho sabia. El seu pare l’havia rebutjat. Era escandalós suggerir que els seus pares es postressin davant seu. Dolent era imaginar-ho, més encara dir-ho. A més a més, qui era la lluna? La mare de Josep, Raquel, el gran amor de la vida de Jacob, va morir. Presumiblement, llavors, es referia a Leah. Però el seu mateix esment de «el sol i la lluna i onze estrelles» ha d’haver portat al seu pare el dolor de la mort de Raquel. Josep sabia que havia provocat la ira del seu pare. Què més podria concloure sinó que Jacob havia posat en risc deliberadament la seva vida?

Josep no es va comunicar amb el seu pare perquè creia que el seu pare ja no volia veure’l ni saber-ne res. El seu pare havia acabat la relació. Va ser una inferència raonable dels fets, pel que Josep sabia. No podia saber que Jacob encara l’estimava, que els seus germans havien enganyat al seu pare mostrant-li la túnica ensangonada de Josep, i que el seu pare es va lamentar per ell, «tot refusant de ser consolat». Sabem aquests fets perquè la Torà ens els explica. Però Josep, lluny, en una altra terra, tot servint com a esclau, no podia pas saber-ho. Això situa la història sota una llum completament nova i tràgica.

Aquesta interpretació es recolza sobre cap evidència? N’hi ha. Josep devia saber que el seu pare era capaç de sentir-se enfadat amb els seus fills. Ho havia vist dues vegades abans.

La primera vegada va ser quan Simó i Leví van matar els habitants de Siquem després que el seu príncep hagués violat i segrestat a la seva germana Dina. Jacob els va amonestar amb amargor, dient-los:

M’heu portat la desgràcia fent-me odiós als altres habitants del país, els cananeus i els perizites. Nosaltres som pocs i, si ells es reuneixen contra mi i em vencen, seré exterminat amb la meva família. (Bereixit-Gènesi 34:30).

El segon va passar després que Raquel morís. «Mentre Israel vivia en aquella regió, Rubèn va passar una nit amb Bilhà, la concubina del seu pare. Israel se’n va assabentar» (Bereixit-Gènesi 35:22). De fet, segons els savis, Rubèn simplement va moure el llit del seu pare, [2] però Jacob va creure que havia dormit amb la seva criada, un acte d’usurpació.

Com a resultat d’aquests dos episodis, Jacob pràcticament va trencar el contacte amb els seus tres fills més grans. Encara estava enutjat amb ells al final de la seva vida, maleint-los en lloc de beneir-los. De Rubèn, va dir:

«Impetuós com els aiguats. Però no seràs més que els altres, perquè vas pujar al llit del teu pare: pujant al meu llit, el vas deshonrar» (Bereixit-Gènesi 49:4).

Del seu segon i tercer fill va dir:

«Simó i Leví són germans, les seves espases són armes de violència. Permeteu-me que no formi part de la seva conxorxa, no vull formar part de la seva conjura. Perquè han mort homes amb ira i han enderrocat murs com els ha plagut. Maleït el seu enuig, tan violent, el seu furor, massa cruel! Repartiré els seus fills entre les tribus de Jacob, els escamparé per les tribus d’Israel» (Gen. 49:5–7).

Llavors, Josep sabia que Jacob era capaç d’enfadar-se amb els seus fills i de trencar la seva relació amb ells (per això, en absència de Josep, Judà es va convertir en la figura clau. Era el quart fill de Jacob, i Jacob ja no confiava en els tres més grans).

També n’hi ha una altra prova. Quan Josep fou nomenat segon al comandament d’Egipte, amb el nom de Tzafenat Pa’neaĥ, i s’havia casat amb una dona egípcia, Asenat, va tenir el seu primer fill. Llavors llegim:

Josep va nomenar el seu primogènit Menaixé, tot dient: «És perquè Déu m’ha fet oblidar tots els meus problemes i tota la casa del meu pare.» (Bereixit-Gènesi 41:51).

El que més tenia Josep al cap era el desig d’oblidar el passat, no només la conducta dels seus germans cap a ell sinó «tota la casa del meu pare». Per què, sinó, ell va associar «tot el meu problema» no només amb els seus germans sinó també amb el seu pare Jacob? Josep va creure que el seu pare el va posar deliberadament a mercè dels seus germans perquè, enutjat pel segon somni, ja no volia res amb el fill que havia estimat. Per això, mai no va enviar un missatge a Jacob anunciant que encara vivia.

Si això és així, llença una nova llum a la gran escena d’obertura de Vajigaix. Què va ser el que en el discurs de Judà va fer que Josep esclatés a plorar i finalment revelés la seva identitat als seus germans? Una resposta és que Judà, tot demanant que fos esclau perquè Benjamí pogués alliberar-se, va demostrar que havia fet teixuvà; que era penitent; que ja no era la mateixa persona que havia venut a l’esclavitud a Josep. Això, com he argumentat anteriorment, és un tema central de tota la narrativa. Es tracta d’una història sobre el penediment i el perdó.

Però ara podem oferir-ne una segona interpretació. Judà diu paraules que, per primera vegada, permeten a Josep entendre què havia esdevingut realment vint-i-dos anys enrere. Judà explica què va passar després que els germans tornaren del seu primer viatge per comprar menjar a Egipte:

Llavors el nostre pare va dir: «Torneu enrere i compreu una mica més de menjar». Però vam dir: «No hi podem baixar. Només si el nostre germà més jove està amb nosaltres anirem. No ens rebrà l’home a menys que el nostre germà més jove estigui amb nosaltres».

El vostre servent mon pare ens va dir: «Ja sabeu que la meva dona em va donar a llum dos fills. Un d’ells se’n va anar, i vaig dir: “segurament ha estat esbocinat”. I no l’he vist des de llavors. Si ara em preneu aquest altre i li passa una desgràcia, vell com sóc, em faríeu baixar a la tomba amb la pena al cor. (Bereixit-Gènesi 44:27–31)

En aquell moment, Josep s’adonà que la por que el seu pare li hagués rebutjat era injustificada. Ben al contrari, s’havia vist abandonat quan Josep no va tornar. Creia que havia estat esbocinat, assassinat per un animal salvatge. El seu pare encara l’estimava, encara estava trist per ell. En aquest context, podem comprendre millor la reacció de Josep davant d’aquesta revelació:

En aquest moment, Josep ja no podia controlar-se davant de tots els seus assistents, i va cridar: «Que tothom es retiri de la meva presència». No hi havia ningú amb Josep quan es va donar a conèixer als seus germans. I plorava tan fort que els egipcis el sentien, i la llar del faraó l’escoltava. Josep digué als seus germans: «Sóc Josep! Encara és viu mon pare?» (Bereixit-Gènesi 45:1–3)

El primer pensament de Josep no és sobre Judà o Benjamí, sinó sobre Jacob. El dubte que havia tingut durant vint-i-dos anys havia estat infundat. D’aquí la seva primera demanda: «Encara és viu el meu pare?»

És aquesta l’única interpretació possible de la història? Clarament no. Però és una possibilitat. En aquest cas, ara podem establir la narrativa de Josep en altres dos contextos temàtics que tenen un paper important en el conjunt del Gènesi.

El primer és un malentès tràgic. Pensem aquí d’almenys dos episodis més. El primer té a veure amb Isaac i Rebeca. Isaac, recordem, estimava Esaú; Rebeca estimava Jacob. Almenys una possible explicació que va oferir Abarbanel [3] és que Rebeca havia estat informada «per Déu», abans que els bessons nasquessin, que «el més gran servirà al més jove». D’aquí la seva vinculació amb Jacob, el més jove i la seva determinació que ell, i no Esaú, havia de tenir la benedicció d’Isaac.

L’altre es refereix a Jacob i Raquel. Raquel havia robat els terafim del seu pare, icones o déus de la llar, quan van deixar Laban per tornar a la terra de Canaan. No li va dir a Jacob que ho hagués fet. El text diu explícitament: «Jacob no sabia que Raquel havia robat els déus» (Gn 31,32). Quan Laban els empaità i els va enxampar amb ells, va acusar la partida de Jacob d’haver-los robat. Jacob ho negà indignadament i digué: «Si trobeu a qualsevol que tingui els vostres déus, no viurà». Diversos capítols més tard, llegim que Raquel va morir prematurament, en el camí. La possibilitat insinuada pel text, articulada per un Midraix i per Raixí, [4] és que, sens dubte, Jacob la va condemnar a mort. En tots dos casos, el malentès prové d’una manca de comunicació. Si Rebeca hagués parlat a Isaac sobre l’oracle, i si Raquel hagués parlat a Jacob sobre el terafim, la tragèdia podria haver estat evitada. El judaisme és una religió de paraules sagrades, i un dels temes del conjunt del Gènesi és el poder del discurs per crear, enganyar, danyar o curar. Des de Caín i Abel fins a Josep i els seus germans («Ells l’odiaren i no podien parlar-hi de forma pacífica»), se’ns mostra com, quan falten paraules, comença la violència.

L’altre tema, encara més contundent, té a veure amb pares i fills. Com es va sentir Isaac cap a Abraham, sabent que havia aixecat un ganivet per sacrificar-lo? Com se sentia Jacob cap a Isaac, sabent que li agradava Esaú més que ell? Com es van sentir els fills de Leah sobre Jacob, sabent que estimava més Raquel i als seus fills? El meu pare de veritat m’estima? – Aquesta és una pregunta que sentim que deu haver sorgit en cadascun d’aquests casos. Ara veiem que hi ha una sòlida causa per suposar que Josep també s’hauria d’haver fet la mateixa pregunta.

«Malgrat que el meu pare i la meva mare puguin abandonar-me, el Senyor em rebrà», diu el Salm 27. Aquesta és una línia que ressona al llarg del Gènesi. Ningú no va fer més que Sigmund Freud per situar això en el cor de la psicologia humana. Per a Freud, el complex d’Èdip, la tensió entre pares i fills, és el determinant més poderós de la psicologia de l’individu i de la religió en el seu conjunt.

Freud, però, va prendre com a text clau un mite grec, no les narracions del Gènesi. Si hagués tornat a la Torà, hauria vist que aquesta tensa relació pot tenir una resolució no tràgica. Abraham va estimar Isaac. Isaac va beneir Jacob per segona vegada, aquesta vegada sabent que era Jacob. Jacob va estimar Josep. I transcendint tots aquests éssers humans hi és l’amor diví, salvant-nos del sentiment de rebuig i rescatant la condició humana de la tragèdia.

Xabat xalom.


[1] Estic en deute per aquesta línia de pensament completa al senyor Joshua Rowe de Manchester.

[2] Raixí a Bereixit 35:22; Xabat 55b

[3] Abarbanel a Bereixit 25:28. Isaac estimava Esaú, Abarbanel argumenta, perquè era el primogènit. Isaac creia, per tant, que heretaria la benedicció i el pacte divins. Des del seu oracle, Rebeca ho coneixia, sabia d’una altra manera. En aquesta lectura, el drama es va desenvolupar a causa d’un fracàs de comunicació entre marit i muller.

[4] Raixí a Bereixit 31:32; Bereishit Rabbah and Zohar ad loc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada