El Déu no existent i la necessitat de servir-lo

El següent text és una traducció de l’article «The Non-Existent God and the Need to Serve Him», del Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo,publicat originalment a The Times of Israel el dia 2 de gener del 2019.


La gran paradoxa

Les persones veritablement grans no necessiten pas síntesi. Absorbeixen qualsevol experiència que se’ls ofereixi. Les seves personalitats intensament creatives actuen com un forn ardent, i esvaeixen tota contradicció. El que en sorgeix és un conjunt harmoniós o un paral·lelisme creatiu amb parts que es fructifiquen i es complementen mútuament. Els realment grans no necessiten pas retallar les vores, per dir-ho així, per fer que les experiències genuïnes encaixin les unes amb les altres. Les conserven intactes. I si les seves experiències semblen contradictòries, construeixen un pont emocional que les travessa i permet veure-hi tant el paisatge com l’aigua. Els mortals menors recorren a mitjans lògics d’harmonització. – David Weiss Halivni (1)

«Déu és un cercle, el centre és a tot arreu i la circumferència, enlloc!» (2). De fet, descriure Déu és com provar de presentar alguna cosa que és més que una realitat tridimensional en una superfície plana. La gent diuen que Déu existeix, però si no hi ha res més, és a dir, si no es tracta més que d’Ell i del simple fet que Ell existeix, caldria negar que Ell fos Déu. I el simple fet d’argumentar que Ell és alguna cosa més que el fet d’existir és dir-ne massa poc!

El seu Ésser és totalment diferent de qualsevol altra cosa, i fins i tot la paraula ésser s’evapora en una impossibilitat filosòfica. Tot el que podem dir és que la seva essència no es pot pas expressar, però que definitivament ens hi podem adreçar. Perquè si el poguéssim comprendre, això seria un defecte en Ell, va dir Yehudà ha-Leví (Kuzari, 5,21). Com un savi va dir una vegada, quan se li va demanar que descrivís l’essència de Déu, «Si en conegués l’essència, jo seria Déu!» (4)

Tota conversa sobre Déu és impossible. «El fet de dir-ne massa, sense restricció, és caure dins el parany de l’antropomorfisme més groller. El fet de dir-ne massa poc és flirtejar amb el perill de tenir tantes reserves que tot el concepte [de Déu] pateix. Com bé va dir Anthony Flew en la seva famosa frase càustica, “la mort de mil restriccions”»(5).

La tradició jueva prohibeix la pronunciació del nom de quatre lletres de Déu. Aquest nom, arrelat en el mot hebreu per a «ser», consisteix en les lletres hebrees: iïud, ħè, vav i ħè. Segons els Savis d’Israel, el nom reflecteix les diferents dimensions de «ser» relacionades amb el temps: passat, present i futur. Com a tal, Déu figura com el que viu en aquestes tres dimensions simultàniament, fent-les una i la mateixa, el que significa que Ell està més enllà de totes elles. La noció de temps, aleshores, es torna buida de tot significat (6).

Puix que aquest nom de Déu expressa la idea d’alteritat, el judaisme no permet pas que es pronunciï aquest nom. L’home, després de tot, viu en el temps, una mena d’eternitat trencada. Si ell pronunciés el nom de quatre lletres, faria la impressió que realment comprèn el concepte insondable anomenat Déu. Això seria una mentida, i la llei jueva prohibeix mentir.

El gran rabí i cabalista Moixè Cordovero (1522-1570) elabora sobre això:

Quan la teva ment concebi a Déu, no et permetis pas d’imaginar que realment hi ha un Déu com ho representes, perquè si fas això, tindràs una concepció corpòria finita, ħas ve-xalom! [Déu no ho vulga!]. En el seu lloc, la teva ment ha d’aturar obertament en l’afirmació de l’existència de Déu i després ha de retrocedir. Fer més que això és permetre que la imaginació reflexioni sobre Déu com Ell mateix, i tal reflexió està destinada a donar com a resultat limitacions imaginatives i corporeïtat. Un hom ha de posar, doncs, les regnes en el seu intel·lecte i no permetre-li una gran llibertat, sinó afirmar l’existència de Déu i negar la possibilitat de comprendre-ho. La ment ha de córrer d’un costat a l’altre: córrer per afirmar l’existència de Déu i retrocedir davant de qualsevol limitació, car la imaginació de l’home persegueix el seu intel·lecte.(7).

I aquí rau la gran paradoxa. És Déu realment perfecte com sempre mantenim que és? Déu mateix diu a Moisès, «Eheiè aixèr eheiè, seré allò que seré». No «Jo sóc allò que sóc», com es tradueix malament la Septuaginta. Però com pot ser això? Vol dir que Ell encara no és el que hauria d’ésser i que mai no ho serà. Pel que sembla, Ell està incomplet, perquè sembla capaç de canviar i moure vers la perfecció, però mai no podrà arribar a la perfecció. Déu està atrapat en una contradicció. És Déu, aleshores, un verb? Sempre «deïtant»? Sempre empresonat en mode «esdevinc-esdevindré»? Què és Déu, doncs? Un judici sens fi per esdevenir Déu?

Quan mirem dins la Torà, no hi trobem cap indicació que Déu «sigui» o que Ell sigui perfecte. Tanmateix, Ell sempre està en moviment. Canvia d’opinió, es penedeix del que va fer, s’enfelloneix i fa coses que són realment inquietants i, tot sovint, irritants! Això està lluny de ser perfecte.

De fet, què vol dir «perfecte»? Perfecte segons quina definició? Una cosa pot ser perfecta només dins la seva pròpia categoria. Una ampolla pot ser perfecta sempre que sigui una ampolla (8). Aquesta és la seva limitació. No pot ser una motocicleta. Quan torna tan grossa que perd les mesures d’una ampolla, i no es pot usar més com a tal, no és pas imperfecte; simplement ha deixat de ser una ampolla. En termes d’absoluta perfecció, Déu no pot ser perfecte, perquè ha d’incloure la possibilitat de canvi. Si Ell no pot pas canviar, Ell no pot ser pas perfecte. Però si Ell és capaç de canviar, com pot ser perfecte? A més, pot Déu posar fi a la seva existència? I si no ho pot pas fer, com de perfecte podríem dir que Ell és?

Això és exactament el que Déu diu a Moisès: no pots veure el meu rostre, tan sols la meva esquena (Xemot-Èxode 33:23). Sóc una contradicció que no té pas solució. El que veus de Mi és tan sols una ombra del que hauria d’ésser, però mai no serà. Tan sols pots veure en termes humans. Spinoza té raó quan escriu: «Crec que si un triangle pogués parlar, diria, de la mateixa manera, que Déu és eminentment triangular, mentre que un cercle diria que la natura divina és eminentment circular. D’aquesta manera, cadascun s’atribuiria a Déu els seus propis atributs, s’assumiria que era com Déu i veuria a tota la resta com a mal format» (10).

Però, no és pas Déu un Ésser «del qual no es pot pas concebre’n un de més gran»? Tot com ens va ensenyar Sant Anselm de Canterbury 1033-1109 (11), no és pas Ell la perfecció de totes les perfeccions?

Aleshores, per què apareix Déu dins la Torà amb atributs humans, que no són pas aplicables en tanta La Seva absoluta perfecció?

Déu sembla experimentar totes les emocions humanes: l’amor; enuig; implicació; indignació; penediment; tristor, etc. En experimentar tots aquests sentiments humans, Ell dóna el segell de la divinitat a l’essència mateixa de la nostra humanitat. Ell diu implícitament a l’home: «No pots pas saber el que està a dalt i el que està a baix, però sí que pots saber el que hi ha dins el teu cor i dins el món. Aquests sentiments, reaccions i emocions que conformen l’existència humana són, si estan il·luminats per la fe i la racionalitat, tota la divinitat que pots esperar. Ésser humà és ésser diví: com jo sóc sant, així seràs sant; com sóc misericordiós, seràs misericordiós». Tan sols hi ha, doncs, un tipus de coneixement que està obert a l’home, el coneixement de la humanitat de Déu (12).

Tot això ens obliga a repensar radicalment el concepte de Déu.

Penseu en la relació entre el xip d’un ordinador i el disc dur (l’interior), d’una banda, i el que veu a la pantalla quan veu l’ordinador … El que veu a la pantalla és el resultat d’allò què està inscrit a l’interior. Canvieu els continguts a l’interior i veurà alguna cosa diferent que es mostra a la pantalla. El que està inscrit a l’interior no s’assembla en res al que apareix a la pantalla. Inscrites a l’interior no hi ha colors o formes de la imatge a la pantalla …. Pot mirar dins pel microscopi més poderós i no veurà imatges de persones o paraules. [Encara] l’ordinador té un mecanisme de traducció des de l’interior a la pantalla … En Déu no hi ha res com el que obtens a la pantalla del món. Si coneguéssim a Déu com Déu és, no veuríem el que veiem quan veiem Déu a la pantalla del món (13).

Llavors, en Déu no hi ha res que justifiqui que la paraula «existeixi». Quan diem que Ell existeix, volem dir que hi ha alguna cosa en Déu que es projecta a la pantalla del món com l’existència de Déu, però en Déu no existeix tal cosa. Quan diem que Déu canvia d’opinió, es penedeix del que ha fet o s’enfada, només vol dir que a la pantalla del món s’ha traduït alguna cosa en Déu (el disc dur) per afirmar que Déu està canviant la seva ment, lamentant el seu estat anterior. Decisions, o enutjar. Perquè Déu tingui sentit per a l’home, ha d’aparèixer a la pantalla de manera que l’home pugui identificar-se amb Ell: «A imatge de Déu el va crear» (Bereixit-Gènesi 1:27). Però Déu en el disc dur, en la seva essència, és una cosa totalment diferent del que nosaltres, els mortals, no tenim ni idea (15).

Aquesta analogia està lluny de ser perfecta, però ens dóna una millor imatge d’allò que estem discutint quan contemplem Déu.

La idea que Déu és perfecte, més enllà del temps i l’espai, a la vegada que ingressa a aquest món i posseeix emocions és tan paradoxal com la relativitat, la física quàntica, els forats negres, les partícules de Higgs i altres fenòmens contraintuïtius. Són inexplicables, però tan reals com poden ser, si bé no tenen pas el caràcter d’existència «convencional».

Llavors, existeix Déu? Déu no ho vulga! I precisament per aquesta raó, convé pregar a Déu i observar els seus manaments. Si Ell existís, les nostres pregàries no tindrien pas sentit i, per acabar-ho d’adobar, la nostra adhesió a les mitzvot, allò que se’n diu, adoració d’ídols!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada