El següent text és una traducció de l’article «The Sanctity of Shabbat: Yes to the Ayalon Bridge, No to the Eurovision Song Contest», del Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a David Cardozo Academy el dia 6 de febrer del 2019.
El dia 1 de setembre de 2016, vaig publicar un assaig al Times of Israel debatent la crisi al voltant dels treballs de la línia fèrria Jerusalem-Tel Aviv en Xabat. Argumentava que si havia d’evitar accidents de cotxe, i per això seria un tema de vida o mort —halàkhicament anomenat sakanat nefaixot, o pikuakh nefeix (salvar una vida)– calia fer aquella feina en Xabat de forma indubtable. Els treballs entre setmana provocarien tal caos, en tant que caldria tancar carreteres principals per tal de fer possible la construcció de la línia. Això seria insuportable i fins i tot més perillós. I encara argumentava més sobre si aquests treballs els havien de fer no-jueus –el fenomen dels goy-Xabat–, ja que és hora d’abolir aquest concepte, que és una conseqüència de la nostra experiència de galut [exili]. Ha arribat l’hora en què ens hem de mantenir ferms –en especial a l’Estat d’Israel– i no seguir depenent de no-jueus per a fer funcionar un Estat Jueu modern.
El meu argument principal era que l’halakhà ens exigeix, com a jueus, transgredir Xabat per tal de salvar la vida dels éssers humans (Yoma 85b; Rambam, Mixneh Torà, Hilkhot Xabat, 2:3).
En aquell moment vaig suggerir convertir això en una celebració i assegurar-nos que aquells jueus que treballessin en el projecte observessin Xabat tant com fos possible mentre treballaven en el dia sant. En comptes de demanar a no-jueus que prenguin el nostre lloc, aconseguir que el nombre més gran possible de jueus (religiosos) s’uneixin en aquesta emprenedoria i facin la feina en l’esperit del Xabat i l’halakhà. Aquí hi ha algunes de les coses que vaig proposar:
Caldria organitzar tendes o carpes als llocs de treball on diferents persones farien kiduix i on es crearia una atmosfera especial de Xabat, i on se servirien algunes menges delicioses de Xabat –que es mantindrien calentes segons les lleis de Xabat. Hi hauria diferents minyanim [grup de 10 jueus adults] amb els que els treballadors podrien escoltar la lectura de la paraixà setmanal de la Torà i fer les pregàries en diferents torns. Els participants podrien cantar cançons de Xabat, i algú podria afegir un bon d’var torah [paraules de Torà, un petit discurs sobre un tema], informant a tothom de la gran mitsvà que estan fent, treballant en Xabat per tal de poder salvar vides humanes.
Vaig suggerir que s’entreguessin cascs de colors ben macos als treballadors, i avisar a la resta de persones que estiguessin al voltant per tal que portessin kippot, també ben maques.
Caldria que hi hagués banderoles i llaços, i pòsters ben visibles per tots els llocs de treball, on es proclamés «El poble d’Israel guardarà el Xabat, observant el Xabat a través de les generacions com un pacte etern». (Xemot-Èxode 31:16); «I viureu a través d’elles [les meves lleis]» (Vaicrà-Levític 18:5) «… i no morireu per causa d’elles» (Sanedrí 74a).
D’aquesta forma, podríem demostrar als israelians i la resta del món que respectem i estimem el Xabat, però que no ens quedarem al marge de la santedat de la vida humana i del benestar de l’Estat d’Israel. Realment, els nostres esperit i compromís amb el judaisme avançarien, i es revelaria que l’halakhà pot tractar amb els requeriments i necessitats d’un estat jueu modern i democràtic, d’una forma mai vista.
Malgrat que vaig rebre crítiques molt dures per aquests suggeriments, em mantinc en la meva opinió.
Més que això, ara sóc de l’opinió que la llei que ens requereix transgredir Xabat per tal de salvar vides d’éssers humans no s’aplica només per a l’individu, sinó per la comunitat, o l’Estat d’Israel, que si no és capaç de funcionar correctament com un estat jueu modern, es trobarà amb problemes importants que cap Estat modern no pot permetre’s.
El gran gaó (geni del Talmud), el rabí Moshe Shmuel Glasner (1856-1924), antic rabí en cap de Klausenburg, era un bon amic dels rabins Avraham Yitzchak Kook, Chaim Ozer Grodzinski, Meir Simcha HaKohen de Dvinsk, conegut com el Meshech Chochma. Se’l coneix millor per ser l’autor de Dor Revi’i, el seu magnífic comentari sobre el Tractat Khullin. En la introducció a la seva obra, discuteix la institució de la Torà Oral i la desafortunada i perillosa tasca de codificar-la, que va portar a l’ossificació de l’halakhà. També suggereix que caldria ampliar el concepte de pikuakh nefeix i aplicar-lo no només a gent que moriria de veritat si no es transgredís Xabat, però també a aquelles persones a la que els robarien totes les seves possessions financeres i esdevindrien tan pobres que no podrien tenir una vida decent, cosa que pot ser pitjor que morir (Petikha 26a).
Això, crec jo, també s’aplica a l’Estat d’Israel, si els seus fonaments econòmics es minessin i esdevingués incapaç de funcionar. No estic dient això per un pont en concret, sinó perquè podem estar segurs que casos com aquest seguiran apareixent en el futur, i l’Estat d’Israel en pagarà un preu enorme. Els seus ciutadans poden patir danys enormes, i l’estat podria fins i tot esfondrar-se si aquests temes no es resolen d’acord a criteris d’halakhà viva.
Ara mateix això pot semblar improbable, però hem vist grans imperis esfondrant-se quan han sigut incapaços d’assegurar el seu funcionament com «estats moderns» de ple dret, desenvolupar-se com a tals.
Òbviament, aquestes transgressions de Xabat s’han de mantenir al mínim i només poden tenir-se en consideració quan, realment, ajudin a salvar vides i protegir l’estat de la seva desintegració. Obrir botigues en Xabat –si només és per fer la vida una mica més fàcil per alguns ciutadans– no entra en aquesta categoria. Però quan es tracta de temes d’interès i necessitat públics, cal una altra aproximació, i aquesta podria incloure’s en els nous criteris de pikuakh nefeix.
Caldria que hi hagués una comissió governamental formada per experts i rabins de ment oberta, que estiguessin preparats a posar el coll, i que tinguessin grans coneixements halàkhics per decidir sobre aquests temes.
Per la meva alegria, els meus suggeriments van ser aplicats (de forma parcial) per aquells que avui construeixen un enorme pont sobre l’autopista Ayalon, a Tel Aviv. La construcció d’aquest pont requereix que es tanqui l’autopista, operació que si es fes entre setmana, portaria al caos absolut amb conseqüències funestes.
Aquí podeu veure un clip curt d’un home portant un casc, fent kiduix el divendres a la nit mentre treballa al pont, i d’aquesta forma portant l’esperit de Xabat als seus companys de feina, que responen tots «amén» a les seves benediccions. Sí, sé que llegeix el kiduix al seu telèfon mòbil i que l’home que fa el vídeo també ho fa des del telèfon, una cosa que m’agradaria prevenir. Però han captat el missatge, i això és raó suficient per nosaltres per a estar contents, fins i tot quan la situació no és, encara, perfecta.
Això em porta a un altre tema preocupant: la participació del grup Xalva al concurs musical israelià que determinarà qui representarà Israel al proper Festival d’Eurovisió, que aquest any es farà a Tel Aviv. Xalva, una organització magnífica fundada el 1990 per Kalman i Malki Samuels, una parella ortodoxa, ha esdevingut un institut mundial que proveeix de diferents serveis a persones amb discapacitats, i a les seves famílies. Aquest grup, format per joves adults amb discapacitat, s’ha guanyat els cors dels israelians, incloent-hi als jutges del concurs. (Vegeu una de les seves actuacions). Dena i Annael són cegues, Yair i Tal tenen Síndrome de Down, Yosef té la síndrome de Williams, i Guy és deficient visual. El director musical del grup, Shai Ben-Shushan (percussionista) va formar el grup quan feia de voluntari a Xalva, després d’una convalescència llarga per causa d’una ferida de guerra al cap mentre servia a les Forces Especials de l’exèrcit. I Sarah, la filla dels fundadors Kalman i Malki Samuels, millora les actuacions amb la seva guitarra acústica. Malgrat tots els desafiaments, les actuacions de Xalva són espectaculars, i les seves oportunitats de guanyar són molt altes. Ja han arribat a la final.
Hi ha un gran problema: l’observança de Xabat. Tots els participants en el Festival d’Eurovisió hauran de fer els assajos en dissabte per a la competició que es farà al capvespre després de Xabat. Hi ha molts problemes tècnics difícils de superar, molt més enllà del que un observador qualsevol podria pensar. Un «micròfon de Xabat» és el problema més petit!
Una de les estrelles del pop israelià més populars, Omer Adam, que va aconseguir un gran èxit l’any passat amb la seva cançó Snhni Meixugalim (Dues persones boges), ha preferit rebutjar la invitació per actuar al Festival d’Eurovisió, perquè inclouria transgredir Xabat. Malgrat que ell no és observant del Xabat, ha pres com seu el tema de no treballar en Xabat.
Només podem meravellar-nos davant Omer Adam, que entén que hi ha quelcom anomenat orgull jueu, i que el Xabat és massa important per ser transgredit sota aquestes condicions. Podem dir el mateix de Xalva.
Encara que Israel pugui fer molts diners amb l’organització d’Eurovisió, és totalment erroni i vergonyós que el lideratge israelià permeti una transgressió de Xabat en aquesta ocasió. És evident que això no té res a veure amb pikuakh nefeix. Israel hauria de cancel·lar el Festival d’Eurovisió si els seus organitzadors no estan preparats per trobar una solució per tal que Israel pugui mantenir el cap ben alt i mostrar al món què significa defensar els principis d’un mateix; protegir la seva màxima institució religiosa, que ha protegit durant milers d’anys al poble jueu contra tot
pronòstic; i permetre que Xalva pugui actuar. El món quedaria realment impressionat, i això val molt més que tots els diners del món. Molts israelians seculars hi estarien totalment d’acord.
És difícil d’assegurar què passaria si Xalva guanyés i representés a Israel a Eurovisió. Seria un fet important per a tots els nens amb necessitats especials de tot el món. Israel seria lloat per aquest gran èxit, i la santedat de Xabat brillaria per tal que tothom la veiés.
Israel ha mantingut EL-AL a terra el Xabat, i cada any, per Iom Kippur, es tanca l’aeroport Ben Gurión; fins i tot els avions estrangers no tenen permès envolar-se ni aterrar. Deixem clar als organitzadors d’Eurovisió que han d’actuar amb el mateix esperit. I si cal que modifiquin les normes per tal de no transgredir Xabat, que ho facin. Nosaltres, jueus, hem modificat les normes de la història durant 4000 anys, i el resultat és que seguim vius, contra tot pronòstic. Per tant, fem-ho un altre cop.
Hi ha rumors que indiquen que queda esperança que les coses vagin bé per Xalva, i que si guanyen, «els poders establerts» estaran d’acord a una solució de compromís en tant als assajos.
Cal recordar les paraules del gran Abraham Joshua Heschel:
Qui vulgui entrar en la santedat del dia [de Xabat] ha de deixar, primer, la profanitat del soroll del comerç, de ser empès al treball. Ha de separar-se del grinyol dels dies dissonants, de la nerviositat i la fúria de la cobdícia i de la traïció d’embellir la seva pròpia vida. Ha de dir adéu al treball manual i aprendre a entendre que el món ja s’ha creat i que sobreviurà sense l’ajuda de la humanitat. Sis dies a la setmana ens barallem amb el món, retorçant i extraient benefici de la terra; en Xabat tenim cura especial de la llavor de l’eternitat, plantada en l’ànima. El món té les nostres mans, però la nostra ànima pertany a Algú Altre…
EL setè dia és l’èxode de la tensió, l’alliberament de la humanitat del seu propi fangar, la instal·lació de la humanitat com a sobirana en el món del temps…
Els Xabat són les nostres grans catedrals; i el nostre Sancta Sanctorum és un santuari que ni els romans ni els alemanys van aconseguir cremar… (Abraham Joshua Heschel, The Sabbath: Its Meaning for Modern Man [NY: Farrar, Straus and Giroux, 1951] pp. 13,
29, 8).
Per tant, Sí al pont d’Ayalon, i No al Festival d’Eurovisió si implica que es transgredirà el Xabat!