«I Moisès va cridar [per reunir-los] a tot Israel i els va dir: ‘Escolta, Israel[…]’» (Devarim-Deuteronomi, 5:1).

Com el lector habitual de la Torah haurà descobert, aquest fragment no és l’«Escolta, Israel» que es recita al matí i a la nit —i que apareix a la següent alià. Però és igual d’imperatiu: escolta, para atenció a això que et dic, i comprèn bé.

«Escolta, Israel, els estatuts i ordenances que et dic a l’orella aquest dia, i aprèn-les, i observa-les per a fer-les. El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a Horeb. No amb els nostres avantpassats va fer Déu aquesta aliança, sinó amb nosaltres —nosaltres que estem avui aquí, tots nosaltres, que vivim avui.

Cara a cara, Déu va parlar amb tots vosaltres a la muntanya, d’entremig del foc. Jo estava entre Déu i vosaltres en aquell moment, per explicar-vos la paraula de Déu —perquè vosaltres teníeu por del foc, i no vau pujar a la muntanya— dient ‘Jo sóc Déu, el vostre Déu, Qui us va treure de la terra de Mitsraïm, fora de la casa de l’esclavatge’» (Devarim-Deuteronomi, 5:1-6).

I què és allò que cal entendre bé? A què cal parar atenció, i comprendre-ho? Ens ho assenyala l’Sforno: tots nosaltres, que vivim avui (verset 3). Parafrasejant el possible diàleg entre Moisès i Israel, «vosaltres que heu fet l’aliança [amb Déu] i esteu a punt d’entrar a la Terra, ordeneu els vostres afers de forma que les properes generacions que no estaven presents quan es va establir aquesta aliança compleixin (segueixin complint) allò que vosaltres heu acceptat sobre vosaltres» (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 858).

Bàsicament, Moisès recorda a Israel la clàusula més important: que el pacte entre Déu i Israel és per sempre, per totes les generacions. I que precisament per això, cal complir l’aliança. I per què? Doncs perquè Déu va parlar «cara a cara» amb Israel al Sinaí. I això vol dir, no va ser un somni, ni van ser visions , sinó quan Israel estava en possessió de totes les seves facultats, «Déu va parlar amb vosaltres» i els va dir «Jo soc Déu…» (verset 6), tal com està escrit a Xemot-Èxode 20:1-2 (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 858).

Però si Déu va parlar «cara a cara», com és que Moisès reconeix que estava entre Déu i Israel? De nou, Sforno ens il·lumina, tornant a parafrasejar el possible diàleg entre Moisès i Israel: «Tot i això, el fet que jo estigués entre Déu i vosaltres era per aquesta raó, ‘explicar-vos la paraula de Déu —perquè vosaltres tenieu por del foc’» (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 858). I de fet, recordem que és el mateix Poble d’Israel que demana que Moisès es situï entre Déu i ells, per evitar que tots morin.

A vegades, copsar de cop tot el significat complet, tota la veritat, tot el contingut d’una cosa —copsar la totalitat de la revelació—, pot causar el que s’anomena la síndrome de Stendhal.

Stendhal és el pseudònim de Marie-Henri Beyle, un autor de meitats del segle XIX que, en visitar l’església on estan enterrats Maquiavel, Miquel Àngel i Galileu, a Florència, va patir un episodi de profunda emoció.

«Vaig arribar a un punt on hom es troba sensacions celestials. Tot parlava a la meva ànima de forma viva. Ah! Si tan sols pogués oblidar. Vaig tenir palpitacions al cor, allò que a Berlín anomenen ‘nervis’. La vida em va ser extreta. Caminava amb por de caure» (Chatzichristodoulou, Maria; Jefferies, Janis; Zerihan, Rachel, eds. Interfaces of Performance. Ashgate Publishing, Ltd. p. 196).

El segle XIX és un segle de grans invencions i creacions, com aquesta síndrome psicosomàtica que es pot arribar a patir davant de certes situacions de revelació. Si Stendhal va patir això tan sols estant davant la tomba de tres personatges cabdals, no hauria de ser gaire difícil d’imaginar què va sentir el Poble d’Israel davant la revelació total i completa del Sant, beneït sigui.

Per això Moisès els diu que escoltin i comprenguin que malgrat tot, allò va passar. No va ser una al·lucinació. La revelació al Sinaí va ser real, van tenir por i ell els va acompanyar per explicar-los què estava passant: que tot Israel va entrar en una aliança amb Déu, i que aquesta aliança és per sempre, i que cal complir-la i respectar-la. Ells, nosaltres i els que vindran.

Xabat xalom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.