Ja avançades les plagues, el [nom de les quatre lletres] diu a Moisès que s’aixequi d’hora al matí i que vagi a veure a Faraó i li digui: «[…]Envia al Meu poble perquè em pugui servir. Perquè aquest cop Jo enviaré totes les Meves plagues contra el teu cor, i sobre els teus servents, i el teu poble, per tal que sàpigues que no n’hi ha cap com Jo a tota la terra. Ja que Jo podria haver enviat la Meva mà i colpejar-te a tu i al teu poble amb la pestilència, i us hauria fet desaparèixer de la terra. Malgrat tot, per això us he permès superar-ho, per tal de mostrar-vos la Meva força i per tal que el Meu nom es pugui declarar per tota la terra» (Xemot, Èxode, 9:13-16).
Moisès ha de dir a Faraó que «aquest cop», les plagues les enviarà contra el seu cor, i sobre els seus servents i sobre el seu poble? I tota la resta? Rabí Ovadia ben Jacob ens ho explica de la forma següent. Fins ara, les plagues no tenien efectes més enllà dels immediats i visibles. Aquesta tercera categoria de plagues seran les que afectin a l’aire, o a l’atmosfera. Cada una d’elles —el pedrís, les llagostes, la foscor— tindran un efecte durador. És a dir, «romandran als vostres cors», i es recordaran, fins i tot quan s’acabin, durant més temps que el que triguin a desaparèixer els efectes visibles.
En el cas del pedrís i les llagostes hi haurà dany permanent a la vegetació i a tot el menjar; i com a resultat de la foscor, hi haurà malaltia generalitzada —com es demostra una mica més endavant, quan la Torah ens diu que «cap persona va aixecar-se en tres dies», a la línia 23 del següent capítol—, ja que afectarà el clima amb tota seguretat.
I per què, tot això? «Per tal que sàpigues que no n’hi ha cap com Jo a tota la terra». És a dir, quan observis —el Faraó— el poder del [nom de les quatre lletres] no només en les regions «superiors, cosa que es va demostrar amb els pilars de núvols i el pilar de foc, ambdós fets supernaturals, sinó fins i tot en l’atmosfera que envolta la terra, en el medi natural i el clima, que es dobleguen a la voluntat del seu Creador, beneït sigui el Seu nom (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 234).
Faraó era la persona amb més poder del món antic. Dominava tot el món «de sota», el terrenal, amb lleis i exèrcits. I [pensava que] dominava el món «de dalt» amb ajuda dels seus mags i sacerdots, capaços de fer alguns encanteris, com se’ns explica al principi del relat de les plagues. Però pensar, o tenir la impressió, que dominem no només el nostre destí sinó el nostre entorn, a vegades és agosarat. Quan ens creiem que dominem alguna cosa més enllà del nostre radi d’acció més immediat, podem arribar al deliri que fa que «se’ns endureixi el cor», com a Faraó. I en aquests moments tots necessitem una cura, i que ens mostrin la nostra fragilitat, i que com a la terra més poderosa del món antic, arribi una foscor total que ens deixi prostrats, «per tal de mostrar-vos la Meva força», és a dir per tal que puguem penedir-nos de la nostra supèrbia (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 324).
Xabat xalom.