Estem ja al final de la Torah, i al final de la vida de Moisès, el nostre mestre. El Sant, beneït sigui, fa la darrera admonició: «aquesta nació s’aixecarà i es perdrà darrere les deïtats de les altres nacions de la terra, a la que van. I ells M’oblidaran i trencaran l’aliança que He fet amb ells» (Devarim, Deuteronomi 31:16).
I què passarà, llavors? Doncs que «la Meva fúria cremarà contra ells aquell dia, i Jo els abandonaré i amagaré la Meva cara d’ells, i ells es consumiran, i molts mals i problemes els cauran a sobre, i diran en aquell dia, ‘No és perquè Déu no està més entre nosaltres, que tots aquests mals ens han sobrevingut?’ I Jo amagaré la meva cara aquell dia, per causa de tot el mal que cometran, quan van tornar-se cap a altres deïtats» (17-18).
El Sant, beneït sigui, diu a Moisès, dues vegades, que «amagarà la Seva cara». Naturalment, no parlem d’una cara literal, però rabí Sforno ens explica una mica d’aquesta figura al·legòrica. Després que els Fills d’Israel caiguin en mans de les nacions, i que aquestes els tractin amb duresa i de mala manera, «Jo», diu el Sant, «desviaré la meva mirada compassiva, com si no veiés els seus problemes». És a dir, que quan els Fills d’Israel se’n vagin darrere altres déus falsos (línia 16), el Déu veritable els girarà la cara. Primer uns s’aixequen i «marxen», i després Déu «gira» la cara (17).
Però això vol dir que Déu els abandonarà? Malgrat que els Fills d’Israel es preguntin si tots els mals els venen perquè Déu els ha abandonat, i pensant així evitin «tornar» en pregària o amb penediment, això no és així. Per què? Perquè «no és, com pensen, que Jo no estigui entre ells, perquè en realitat, allà on vagin, la Meva presència (la Xekhinà), sempre estarà amb ells». Com està escrit, «Allà on Israel estava exiliat, la Xehinà estava amb ells (Meguil·là, 29a)». El que passa, és que el Sant, beneït sigui, «amaga» la seva compassió i evita ajudar-los (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 988).
I per què evita ajudar-los? Doncs «perquè han marxat darrere altres déus». Perquè quan els van començar a arribar els problemes per causa de totes les seves transgressions, no van optar per reconèixer el seu error i retornar a la font, amb pregària i teixuvà (penediment, retornar), sinó que van optar per servir altres déus, els mateixos que els van portar els mals, per tal que els salvessin (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 988-989).
La Torah és una aliança, un pacte. Figuradament, els Fills d’Israel es van aixecar de la taula i van marxar cap a una altra banda. Però en comptes de reconèixer els seus errors, es preguntaven si els mals els venien perquè és Déu, qui va marxar!
En hebreu, el verb «resar», [lehitpalel], és reflexiu. Resar, en hebreu, és literalment una conversa que exemplifiquem en nosaltres mateixos. És una conversa entre nosaltres i la divinitat. Com Abraham. O com Moisès, l’únic humà que va poder conversar amb Déu «cara a cara», l’un davant de l’altre, com fan els bons amics.
I tots els profetes diuen clarament quan arribarà la salvació: quan Israel decideixi «tornar», quan decideixi mirar on toca. El Sant no va marxar enlloc. Es va quedar «mirant», esperant que algú li retorni aquella mirada, i retornant la mirada i reconeixent el que hi ha a l’altra banda, demani ajut allà on toca demanar-lo. Qualsevol altra cosa és com fer-se trampes jugant al solitari.
Xabat xalom!