(Comentari a la paraixà setmanal Beshalakh // Xemot {Èxode} 13:17-17:16) – Setzena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.
Els israelites just havien creuat el mar Roig. El somni, aparentment impossible, s’havia assentat. L’exèrcit més poderós de l’antiguitat -els egipcis amb el carros sofisticats i tirats per cavalls- havia estat desfet i ofegat. La casa de Jacob, els fills d’Israel, havia atès la llibertat. Emperò, la seva deslliurança estava sotmesa al destret. Tot just embadalits per la seva manumissió, han de fer front a l’atac dels amalequites sense l’ajut de cap miracle aparent de la divinitat. Van anar al combat i van guanyar. Aquest primer combat fou una pedra de toc que va canviar la història, no només dels israelites, ans la de Moisès i el seu cabdillatge.
El creuament del mar Roig fou un punt d’inflexió determinant per als israelites. Front al mar i enfrontats a la persecució dels egipcis, Moisès havia dit a la gent: «Aguanteu ferms i veureu l’alliberament que us portarà avui el Senyor… El Senyor lluitarà per vosaltres, cal, només, que resteu en silenci» (Ex. 14:13). En d’altres paraules: no feu res, D’u ho farà per vosaltres. I així va ser. Front al perill dels amalequites, la situació esdevé totalment dissemblant. Moisès li diu a Josuè: «Tria’t alguns homes i surt a lluitar contra Amalec» (Ex. 17:9). Josuè, amb la gent triada, s’adreça cap al combat. Aquest pas, pres amb determinació, marca un abans i un després en el comportament del poble israelita: de la híper-acció d’un líder que té cura de tota cosa pel bé del poble, al pas al costat del mateix líder per tal que el poble aprengui a actuar per ell mateix.
En el transcurs del combat, la Torà es crema els ulls en un fet particular. Moisès grimpa al cim d’una muntanya, que domina el camp de la batalla, amb un bastó a la mà: I mentre Moisès alçava les mans, els israelites prevalien, tan bon punt les deixava reposar eren els amalequites qui prevalien. Quan les mans de Moisès s’esllanguien, agafaren una pedra, i la hi posaren a sota perquè s’hi assegués mentre Aaron i Hur li aguantaven les mans, un a cada costat, i així es mantingueren fermes fins a la posta del sol (Ex. 17:11-12). Com hem de deslligar la llengua d’aquest passatge bíblic? Bé el podríem entendre de dues maneres diferents: el bastó, el que feia miracles prodigiosos a Egipte i al mar Roig, podia ser un senyal del caràcter miraculós de la victòria sobre els amalequites; o bé el mateix bastó era, simplement, un recordatori que D’u estava de la seva part i que els donava fortesa.
Per bé que la Mixnà és un llibre que tracta sobre les lleis, de manera insòlita resol la pregunta anterior: Les mans de Moisès foren determinants en el resultat del combat? Més aviat el text (de la Torà) deix entreveure que quan els israelites van enlairar la seva mirada i van dedicar el seu cor al Pare del cel, van prevaldre, d’altra manera van sucumbir.1
La Mixnà diu, ras i curt, que ni el bastó de Moisès ni tampoc les mans alçades obraren cap miracle. Bastó i mans eren, simplement, una evocació per tal que els israelites enlairessin els ulls cap al cel i recordessin que D’u era amb ells. Fou la seva fe qui els va donar la confiança i el coratge per a la victòria. La narració ens confia un principi fonamental per a exercir el lideratge: l’envigoriment del grup. El capdavanter no sempre pot fer la feina de tot l’ardat, aquests han de fer-la, també, per si mateixos. El capdavanter és el responsable del seu estat d’ànim i de la seva moral. Al llarg del combat, el qui el capitaneja no ha de fer mostra de cap signe de feblesa, titubeig o temença. No és sempre fàcil, tal com veiem en la paraixà d’aquesta setmana. Les mans de Moisès «s’esllanguien». Tots els líders tenen moments de defalliment i l’ajut els és precís. Moisès, fins i tot, va necessitar quart i ajuda d’Aaron i Hur per poder mantenir les mans enlairades. Ara bé, al capdavall, les mans alçades fou l’evocació per tal que els israelites s’envigorissin i prevalguessin. En la terminologia de moda, diríem que un líder necessita intel·ligència emocional.
Daniel Goleman, ben conegut per les seves contribucions en el camp del lideratge, raona que una de les comeses més importants d’un líder és el d’afaiçonar i bastir la moral del grup: El bons líders ens trasbalsen. Ens atien els sentiments i ens aviven les entranyes dels millors anhels. Quan fem per manera de racionalitzar els seus valiments, ens entortolliguem amb estratègies, visions o idees-força. Tanmateix, el fet essencial és més primari: un gran lideratge s’assoleix a través de les emocions.2 Els grups heuen una temperatura emocional. Com a individus podem trobar-nos contents o pansits, torbats o assossegats, esporuguits o fiats. Ara bé, quan els individus ens apleguem com a grup, s’enceta un procés de sintonització, de concordança, que desencadena en un contagi emocional pel qual els aplegats comencem a compatir un sentiment comú. Els científics han demostrat, de manera empírica, com després d’uns quinze minuts de l’encet d’una conversa entre dues persones, ambdues comencen a convergir en els marcadors fisiològics sobre l’estat d’ànim o la freqüència del pols. «Quan tres desconeguts s’asseuen, encarats uns amb els altres, al cap d’un minut o dos, el qui és més expressiu emocionalment transmet el seu estat d’ànim cap als altres dos, sense necessitat d’intercanviar ni una sola paraula». 3
La base psicològica d’aquest procés, conegut com l’efecte emmirallament, ha estat molt estudiada en els anys darrers i observada, també, en el comportament dels primats. Aquest fenomen és el repeu de l’empatia mitjançant el qual franquegem els sentiments d’altres persones i els compartim. L’establiment de la base psicològica de l’empatia, ens permet encarar un dels rols més capitals del lideratge perquè és el líder, o la líder, qui indueix l’estat d’ànim del grup. Goleman dona compte de diversos estudis científics que bé demostren el paper crucial dels líders en les emocions experimentades pel grup: Els líders, comunament, parlen més que qualsevol altre i allò que diuen s’escolta amb més atenció…
Ara bé, l’impacte emocional que projecten preval per damunt d’allò que diuen. Els estudis bé proven que, tot i restar en silenci dins d’un grup, els líders sempre són escodrinyats amb més atenció que qualsevol altre membre del grup. Quan se suscita una pregunta dins del grup, els ulls de tots els aplegats reposen en el líder per tal d’esguardar la seva resposta.
De fet, els membres del grup, generalment, aprecien la reacció emocional del líder com la més adient i, en conseqüència, se l’apropien per tal d’emmotllar-s’hi, especialment quan la qüestió és ambigua i es donen reaccions heterogènies. En certa manera, el líder estableix l’estàndard emocional.4 Tot allò que gira al voltant del líder té significació, fins i tot els gestos i accions no verbals. Els dirigents, almenys en públic, sempre han de mostrar-se segurs d’ells mateixos, fins i tot quan poden estar atapeïts de dubtes i de vacil·lacions. Si deixen entreveure les seves pròpies pors interiors, en qualsevol paraula o gest, s’arrisquen a desmoralitzar el grup. No hi ha exemple més avinent que l’episodi en el qual Absalom, el fill del rei David, fa un cop d’estat contra el seu pare i es proclama rei en substitució seva.
Joab, el comandant de les tropes de David, en el transcurs de la sufocació de la rebel·lió, apunyala i assassina Absalom, valent-se que la seva cabellera esponerosa s’havia enredat en un arbre. Quan David s’assabenta del succés se li trenca el cor. Per bé que el seu fill s’hagués rebel·lat contra ell, no deixava de ser el seu fill i, la seva mort, esdevenia una font insadollable de tristesa. David es cobreix la cara amb les mans i plora: «El meu fill Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!». La tristesa de David s’encomana arreu a rem i vela i causa el dol de l’exèrcit, abatut pel contagi emocional. Joab s’adona de la malaurança. L’exèrcit havia encorregut en grans riscos en la lluita contra Absalom. Ara, David, amb planys fatídics, enterbolia la victòria tot confonent i minant la moral de les tropes: Llavors Joab va entrar a la casa del rei i li digué:
«Avui has avergonyit tots els teus homes, els qui t’han salvat la vida i la dels teus fills i de les teves filles, la de les teves mullers i de les teves concubines. Estimes els qui t’odien i odies els qui t’estimem. Avui ens has deixat ben clar que ni els teus oficials ni els teus servents compten res per a tu. Veig que, si avui Absalom fos viu i nosaltres fóssim tots morts, ho trobaries bé. Vine, surt a fora i encoratja els teus homes. Et juro pel Senyor que, si no surts, ni un sol home no passarà aquesta nit amb tu. Aquesta seria la pitjor de les calamitats que has patit des de la teva joventut fins ara» (2S. 19:6-8).
El rei David consent a fer allò que Joab li requereix. Admet que hi ha un lloc i un moment per al dol, mes no aleshores i, sobretot, no davant de la gent. Ara i adés és el moment d’agrair als soldats el seu coratge en defensa, precisament, del rei. Un líder ha de saber quan escau apaivagar les seves emocions personals per tal de protegir la moral d’aquells que el segueixen. En la batalla contra els amalequites, els israelites van haver de lluitar per si mateixos, per més que Moisès va tenir un rol capital i que fou el qui va abastar de confiança els combatents i els feu enlairar l’esguard cap al cel.
El 1875, un aficionat a l’arqueologia, Marcelino de Sautuola, va encetar una excavació en el terreny d’una cova a Altamira, prop de la costa nord espanyola. De primer antuvi no va trobar massa cosa per a desvetllar-li interès, per bé que la curiositat el va esperonar, de bell nou, en motiu d’una exposició sobre l’edat de gel a París, el 1878, a on es mostraven objectes d’art i estris d’aquella època. Resolut a provar sort en la troballa d’objectes similars als que havia vist, tornà a la cova el 1879. Un dia, Marcelino, es va endur la seva filla de nou anys, Maria, a l’excavació. Mentre ell remenava la runa de terra, la filla es va endinsar a la cova i es va meravellar en veure allò que hi havia a les parets al dessobre. «Mira, pare, bous», fou la seva exclamació. De fet, eren bisons, tanmateix havia posat a la llum un dels descobriments més grans sobre l’art prehistòric de tots els temps. La magnificència de les pintures rupestres d’Altamira, d’una antigor entre 25.000 anys i 30.000, foren una troballa tan inèdita que va trigar més de vint-i-dos anys en ser reconeguda la seva autenticitat. En el transcurs de quatre anys, Marcelino de Sautuola havia tingut un tresor monumental al cap dels dits, però no l’havia trobat per un motiu: s’havia oblidat d’alçar els ulls enlaire.
Alçar els ulls enlaire, és un dels temes que més revé en el Tanakh. «Alceu els ulls enlaire i vegeu qui ha creat aquestes coses», diu Isaïes (Is. 40:26). El rei David, en el Salm 121, diu: «Alço els ulls cap als turons. D’allà vindrà la meva ajuda». En el Deuteronomi, Moisès els diu als israelites que la Terra Promesa no serà plana com la mà, com la terra del delta del Nil, on l’aigua brolla arreu i seguit. La Terra Promesa serà una contrada amb turons i valls, del tot depenent de pluges imprevisibles (Dt. 11:10-11). La seva morfologia obligarà els pobladors a alçar la mirada. Just això és allò que Moisès va fer pel poble en la primera batalla contra Amalec, els va ensenyar a alçar la mirada. Cap fita política, social o moral no s’assoleix sense vèncer obstacles formidables.
Cal suprimir els privilegis existents, capgirar les actituds matusseres, sobremuntar les resistències. Els problemes t’encalcen, l’objectiu final, sovint, s’albira molt llunyà. Tot projecte col·lectiu és semblant a la conducció mosaica de la nació israelita a través de l’erm inabastable, vers una terra promesa sempre més llunyana de l’horitzó imaginable. Acota el cap a les dificultats i la desesperació et senyorejarà. Només quan alces la mirada cap un horitzó curull d’esperança, pots servar la fermesa, bé sigui la individual o bé sigui la col·lectiva.
El filòsof Ludwig Wittgenstein va formular la síntesi del seu objectiu filosòfic amb la frase: «ensenyar a la mosca el camí d’escapament de l’ampolla». La mosca es troba enxampada dins d’una ampolla. Cerca la manera d’escapar-se. Fureteja una i altra vegada, retopa amb el cap d’ací d’allà contra el vidre fins que, esgotada, mor. Tanmateix, ben mirat, l’ampolla sempre ha estat oberta. Allò que la mosca va oblidar era el fet de mirar cap amunt. Nosaltres, a vegades, fem com la mosca en l’ampolla, furetegem i retopem sense alçar la mirada.
La comesa d’un líder és la d’envigorir la seva gent, ensems la comesa és, també, la d’inspirar-la i esperonar-la. Així ho va fer Moisès quan, al capdamunt d’un turó, a l’esguard de tothom, va alçar les mans i el bastó amunt, cap al cel. Quan la gent ho veié van saber que podien prevaldre. El profeta Zacaries digué: «No pel poder ni tampoc per la força, ans pel meu esperit!» (Za. 4:6).
La història jueva es nodreix, permanentment, per aquest batec. Un poble petit que, malgrat els entrebancs que el pugin envoltar, si alça la mirada guanyarà grans victòries i assolirà fites formidables.
Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)
Sabat Salom!
(Traducció icb)
_________________________________________________________________________
1 Mishnah Rosh Hashanah 3:8
2 Daniel Goleman, Primal Leadership, (Boston: Harvard Business Review Press), 2002, 3. 3 Ibid., 7. 4 Ibid., 8