Moisès és un dels paradigmes de líder que trobem a la Torah, junt amb David, o Josuè. Però per esdevenir el líder del Poble d’Israel, i encara més, per portar a un conjunt d’esclaus a esdevenir el Poble d’Israel, Moisès ha d’aprendre molt. Si recordem la seva primera conversa amb el Sant, beneït sigui, hi trobarem una de les primeres lliçons en lideratge.
Durant la revelació de l’arbust, quan el Sant, beneït sigui, indica els signes i senyals que haurà de fer davant els fills d’Israel per tal que el creguin, convertint el bastó en una serp, la seva pròpia ma leprosa i traient aigua del Riu i que es converteixi en sang (Xemot, 4:1-9).
“Moisès respongué [al nom de les quatre lletres]: ‘Si us plau, Senyor meu, no soc un home de paraules, ni des d’ahir, ni des d’abans-d’ahir, ni des que Tu vas parlar per primer cop amb el Teu servidor, perquè sóc dur de boca i dur de paraula.” Llavors [el nom de les quatre lletres] li digué: ‘Qui fa la boca per l’home, o qui fa a un mut o sord, o vident o cec? No és sinó Jo, [el nom de les quatre lletres]? Per tant, ves! Jo seré amb la teva boca i t’ensenyaré el que hagis de dir.”” (Xemot, Èxode, 4:10-12).
Ovadiah ben Jacob Sforno ens explica aquesta reticència de Moisès a prendre la iniciativa. Quan Moisès diu que és “dur de boca i de paraula”, està admetent que no és un home de paraules, i que no té cap mena d’habilitat en les vies de l’eloqüència, la paraula o la retòrica per tal de parlar davant d’un rei, com se li està demanant. “Ni ahir”, quan era un estranger en una terra estranya; “ni abans-d’ahir”, quan vivia al palau de Faraó; “ni des que Tu vas parlar per primer cop amb el Teu servidor”, és a dir ni tan sols des del moment en què l’intel·lecte i capacitat de Moisès es van exposar a la llum de Déu, Moisès no va atènyer el do de la paraula il·lustrada. Per què? Perquè, diu Sforno, els vehicles de la paraula de Moisès no estaven preparats i, per tant, Moisès era incapaç d’aprendre com “sostenir amb paraules aquell qui està esgotat” (Isaïes, 50:4 – Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 299).
En qualsevol situació de lideratge, la primera cosa que, sovint, pensem quan hem de trobar voluntaris per qualsevol tasca, és fer la tasca nosaltres mateixos. Com diem en català, qui vulgui estar ben servit, que es faci ell mateix el llit. El problema és que el Sant, beneït sigui, no pot intervenir de forma directa en segons quines coses. Si l’objectiu és fer sortir als fills d’Israel de Mitsraïm, amb tot el que comporta, cal que l’interlocutor de Faraó sigui Moisès.
I qui millor per aprendre’n, si no d’aquell qui fa la boca dels humans, és a dir de qui va preparar la naturalesa dels humans; d’aquell qui “serà amb la teva boca” per preparar els vehicles de la parla, “i ensenyar-te” una llengua [o una parla] il·lustrada (Isaïes, 50:4 – Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 299)? Amb l’ajuda del Sant, beneït sigui, i a través d’Aarons al principi, Moisès anirà convertint aquesta “duresa de paraula” en “llenguatge il·lustrat”. La capacitat profètica que li permet mirar cap a l’arbust en flames, convertida en intel·lecte capaç de comunicar-se amb el principi creador. De pastor a líder nacional.
Ensenyar a algú a què pugui valer-se per si mateixa, a parlar davant una audiència “selecta”, o a desenvolupar noves habilitats per poder-li, d’alguna manera, delegar coses, pot semblar contraintuïtiu. Més encara en moments de necessitat. Quan cal acció, acostumem a fer les coses nosaltres, ja que “mentre t’ho ensenyo, ja ho he fet. Per tant, no perdem el temps…”. Potser perdrem una mica de temps, però en realitat estem perdent una oportunitat.
A Moisès, al principi, tot li va costar. No només va haver de superar les seves dificultats en la paraula. També el veurem més endavant cometent el primer dels errors de qualsevol líder, a paraixat Yitró: fer-ho tot ell mateix.
Cal tenir en compte no només el moment de necessitat i de pressa, sinó l’objectiu final que es vol aconseguir. Si la idea era treure als Fills d’Israel de Mitsraïm, primer calia que Moisès aprengués a parlar.