Aquest xabat recomencem el llibre de Xemot, que en la sisena alià conté un dels passatges més estranys i obscurs de tota la Torah. Un cop Moisès s’acomiada del seu sogre Jetró i, acompanyat de Sèfora i el seu fill, marxa cap a la terra de Mitsraïm, tots tres paren a dormir a una fonda. Allà “[el nom de les quatre lletres] el va trobar i va provar de matar-lo. Sèfora va prendre una pedra esmolada [un ganivet] i va tallar la pell del prepuci del seu fill, i la va posar als seus peus; i va dir ‘Has causat un vessament de sang al meu nuvi!’ Llavors ell el va deixar anar; i ella va dir ‘Un vessament de sang del nuvi per causa de la circumcisió.'” (Xemot, Èxode, 4:24-26). Però a la Torah no hi ha cap lletra fora de lloc, i totes hi són per una raó. Com explica aquestes línies, rabí Ovadia Sforno?
“[El nom de les quatre lletres] el va trobar”, perquè era el dia de la circumcisió del seu fill, i en aquell dia la Presència Divina es fa present a la cerimònia de la brit milà, com trobem escrit a l’episodi de la circumcisió d’Ismael, Abraham i tots els seus servents (Bereixit, Gènesi, 17:27-18:1). “I va provar de matar-lo”. Qui? Per què? Sforno ens diu que va ser l’àngel de l’aliança, que santifica l’infant circumcidat per servir a Déu. Ell és qui va voler matar a Moisès per la seva laxitud en aquesta mitsvà. És a dir, que Moisès s’havia oblidat de circumcidar al seu propi fill?! Oy!
I en aquest moment, Sèfora pren les regnes de la situació i és ella qui circumcida al seu fill. I explica no només a Moisès, sinó també en defensa d’ell a l’àngel, la raó per la qual ho fa: “Has causat un vessament de sang al meu nuvi!”, és a dir, “he fet això perquè quan ens vam casar i tu et vas convertir en el meu nuvi, vas posar la condició que circumcidaríem als nostres fills per extreure la gota de sang del pacte [de l’aliança, brit]”.
“Llavors ell el va deixar anar”, però no del tot! “I ella va dir ‘Un vessament de sang del nuvi per causa de la circumcisió'”, és a dir “quan tu eres el meu nuvi vas dir que extrauríem la sang de la circumcisió dues vegades, en tallar el prepuci, i en l’exposició del gland” (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, pp. 302-303).
Moisès s’oblida de circumcidar al seu fill o, com a mínim, per alguna raó que no sabem posposa la mitsvà de la circumcisió. Aquesta cerimònia no és una de les més importants per qualsevol cosa. A part de la circumcisió, el dia de la brit milà, és el dia en què es dóna el nom al petit. És a partir d’aquell moment, i per sempre més, que se’l coneixerà pel seu nom de forma oficial. I resulta incomprensible que precisament Moisès, i a sobre, al llibre de Xemot —literalment el llibre dels Noms—, “s’oblidi” de fer-ho.
Potser la Torah ens posa aquest exemple per mostrar-nos que fins i tot els més savis tenen moments de flaquesa, o que la mandra és universal, o que, senzillament, els maldecaps de la feina —a la línia anterior, el Sant, beneït sigui, just li havia dit a Moisès que havia d’anar a buscar al Faraó, la persona amb més poder terrenal del planeta, i demanar-li que alliberés al seu poble, o mataria al seu primogènit… cal pensar que Moisès tenia alguna raó per estar capficat— i les coses de la vida diària ens aparten l’atenció de les coses realment importants.
Quan ens adonem dels nostres oblits pot ser que la culpa ens envaeixi, i vulguem reprendre el camí de forma accelerada. A vegades això ens pot causar danys i encara més angoixa. En aquell moment entra Sèfora, fa el que cal fer i, de forma assertiva, ens fa espavilar. Finalment i amb calma, la mateixa Sèfora ens recorda les raons que vam donar per fer el que vam dir que faríem.
Xabat xalom, bon descans, i bon camí.