Quan arriba Péssakh tothom recorda que cal menjar matsà perquè la massa no va arribar a fermentar. Una de les explicacions que es fan sobre la matsà és que és el pa dels esclaus, pobre, que no té temps a fermentar perquè cal menjar-lo de pressa de pressa. I sobre les interpretacions simbòliques d’aquest pa finet —que originalment no era pas cruixent i amb gust de cartró, sinó ben tou i saborós— se n’ha escrit moltíssim.
Però una de les preguntes que, almenys jo, no he vist ni m’he fet mai és: i quan va fermentar, la massa de Péssakh? Doncs a Sucot. Però no a la festa, sinó la localització geogràfica —quina sort! Imagineu haver de menjar pa fet d’una massa de sis mesos d’antiguitat, sense refrigeració.
«Ells [els Fills d’Israel] van coure la massa que van emportar-se de Mitsraïm en ‘coques’ sense fermentar, perquè no van poder fermentar, perquè els van fer fora de Mitsraïm i no van poder entretenir-se, ni havien pres provisions» (Xemot, Èxode, 12:39).
I per què no va fermentar? Per què no era khamets? Doncs no era khamets [ki lo khamets] perquè no havia fermentat per causa del breu espai de temps que havia passat des de la sortida de Ramses, a la terra de Mitsraïm, fins que van arribar a Succot, que està just a la frontera. Com està escrit pels nostres Savis, «Perquè la massa dels nostres avantpassats no va tenir temps de pujar fins que el Rei de reis, el Sant, beneït sigui, va aparèixer i els va redimir» (Hagadà de Péssakh). Efectivament, quan estaven a Sucot, ja fora de les fronteres de Mitsraïm, els pilars de núvols i foc es van revelar, «i [el nom de les quatre lletres] anava davant seu», com llegim una mica més endavant al mateix llibre de Xemot, al capítol 13, línia 21 (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, pp. 340-341).
No us passa, de tant en tant però en especial darrerament, que no teniu temps ni tan sols per esmorzar tranquils? No us heu de menjar l’entrepà de pressa de pressa, per no «perdre temps» i no entretenir-vos? Una cosa és no entretenir-se en coses banals, una altra cosa és haver de marxar de Mitsraïm, en plena nit i amb allò que dus a sobre, i una altra cosa, molt diferent, són les presses absurdes per tot.
No cal esperar sis mesos a què arribi Succot, el temps de la felicitat, ni tampoc esperar els dies que els Fills d’Israel van trigar a arribar a Succot, de camí a la costa del Mar de les Canyes. Però la sortida, amb presses, de Mitsraïm, a vegades no la revivim només un cop l’any. Correm quan calgui, però tinguem present que els avantpassats, com ens diuen els savis, «van viatjar les 120 milles que separen Ramsés de Succot en un moment» (potser caldria estudiar millor aquesta interpretació…) , i que llavors els va fermentar la massa i ja no van haver de menjar matzà de pressa, sinó que van poder menjar pa de veritat.
Xabat xalom.